La vida a la Terra ja ha fet el 80% del seu recorregut temporal

Tot i que el Sol està a només el 50% de la seva existència i trigarà uns 5.000 milions d'anys a convertir-se en una geganta vermella i desprès en una nana blanca , la vida a la Terra ja ha recorregut el 80% de la seva trajectòria temporal. Els fòssils més antics que coneixem són de fa uns 3.400 milions d'anys, però la vida potser va emergir fa uns 4.000  milions d' anys . Durant molt de temps la vida a la Terra es va reduir a organismes unicel·lulars. Va ser fa 500 milions d'anys quan van aparèixer formes de vides més complexes i tan sols fa uns 100.000 anys que va aparèixer la nostra espècie. El Sol s'està escalfant i en uns 1.000 milions d'anys els oceans bulliran i la vida desapareixerà . Des del nostre punt de vista això és una enormitat , però a escala còsmica és un període relativament breu .

 

La fi de la llei de Moore

Haureu sentit a parlar de la llei de Moore per la qual la capacitat dels ordinadors es dobla cada 18 mesos, segons algunes versions. De fet, Gordon Moore, que va ser president d’Intel,  va escriure un article en el 1965, quan era el director de recerca i desenvolupament de Fairchild Semiconductor, en el que predeia que la densitat de transistors que es podien posar en un xip a un cost raonable es doblaria cada any.  Una dècada més tard va rebaixar aquesta predicció a que la densitat es doblaria cada dos anys.

Ara bé no va explicar com aquest augment de densitat faria als ordinadors doblement eficients. Això ho va fer Robert Dennard d’IBM en el 1974 demostrant que quan els transistors es fan més petits, el corrent i el voltatge per a encendre’ls i apagar-los també es redueix.  Durant 30 anys aquest va ser el secret de que la llei de Moore funcionés. Quan es van ultrapassar els 65 nanòmetres (la meitat de la llargada d’un virus de la SIDA) es van començar a observar efectes quàntics i els transistors ja no eren fiables perquè es perdien electrons.  Per tant, es podria dir que la llei de Moore va deixar de ser operativa fa 10 anys, en el sentit de que, encara que Intel va continuar posant més transistors en un xip, això no es va traduir en ordinadors més ràpids i barats.  Endemés, els fabricants de xips es van topar amb un mur (the frequency wall) a l’intentar ultrapassar el 4.000 milions d’operacions lògiques per segon. L’excés de calor generat fonia els xips.

Aleshores els enginyers van haver de buscar formes d’eludir aquests problemes afegint processadors (CPUs). Si una CPU de 10 gigahertzs es fon, podem posar 4 CPUs de 3 GHz.  Per a controlar els efectes quàntics van posar tri-gates, que controlen el corrent dels electrons des de tres costats en lloc d’un. I també van usar sistemes que permeten fer tasques que requereixen molts càlculs en xips especialitzats com els que controlen la pantalla de l’iPhone 6. De qualsevol forma, aquests trucs no permetran avançar gaire més en els propers anys en tecnologies basades en el silici.

IBM, per exemple, ha destinat 3.000 milions de dòlars a la recerca de materials alternatius com el grafè, fulls de carboni d’un sol àtom de gruix. S’han construït transistors de grafé que funcionen a velocitats milers de vegades més ràpides que els de silici, almenys en el laboratori i a nivells per sota dels 5 nanòmetres longitud a la qual el silici es veu ja totalment afectat per les lleis de la mecànica quàntica. Però el grafè pur no té “bandgap”, és a dir la diferència d’energia entre els orbitals en els quals els electrons estan agafats a l’àtom i els que circulen lliurament i participen en la conducció.  Sense aquesta diferència no és fàcil fer funcionar el grafè com un transistor que s’encén i s’apaga i d’aquesta forma codificar els zeros i uns que són la base de la computació. Els nanotubs de carboni poden ser una alternativa. Són fulls de grafè enrollats en foma de cilindre.  Poden adquirir una bandgap que els fa semiconductors. A l’escala de 10 nanòmetres no tenen rival des del punt de vista del funcionament.  Representarien una millora de 5 vegades en funcionament i eficiència energètica respecte del silici. Però són estructures delicades. La seva bandgap pot desaparèixer si el diàmetre el nanotub sofreix petites variacions o si el l’angle d’enrotllament canvia una mica.

Un altre tema important en informàtica és la memòria caché, on s’emmagatzemen les instruccions a les que s’ha d’accedir de forma freqüent. Els ordinadors tenen una jerarquia de memòries, la caché o SRAM, la principal i la del disc dur. Sense memòria de gran capacitat i de ràpid accés, les millores en la CPU tampoc serviran de res.  La SRAM és ràpida, però es menja molta energia i té poca capacitat. La memòria principal o DRAM es força ràpida, densa i duradora, però desapareix a l’apagar l’ordinador i, per això, es necessita el disc dur. Aquesta darrera memòria té alta capacitat i consumeix poca energia, però és molt lenta. Els enginyers tracten d’unificar aquests tres tipus de memòries i el memristor pot ser una primera solució en aquest camí (més avall copio el bloc sobre aquest tema). HP està treballant en aquesta direcció.  Van crear el primer memristor en el 2008 i ara estan construint un ordinador basat en aquesta tecnologia. Els memristors poden substituir al disc dur i la DRAM. Per arribar al nivell de funcionament de la SRAM, els memristors s’haurien de posar junt a la CPU, però això no és possible amb la tecnologia actual. HP pensa usar la fotònica, enviant polsos de llum làser en lloc d’electrons. D’aquesta forma seria possible construir superordinadors de grandària reduïda i molt eficients energèticament. Encara que les xips de silici no es poguessin fer més petis de 7 nanòmetres o més ràpids de 4 GHz, el funcionament dels ordinadors seria molt superior.  Això és especialment important en la nova era de la internet de les coses (IoT en anglès) on molts sensors faran incrementar la quantitat de petabytes de dades que es passaran entre centres de computació.  Si es pogués obtenir la capacitat dels superordinadors actuals amb grandària reduïda i eficiència energètica, les dades podrien ja ser pre-processades localment.

Si HP té èxit, l’arquitectura dels ordinadors continuarà essent, de totes maneres, la dissenyada per Von Neumann en el 1945: una unitat de procés, per a executar les instruccions, un banc de memòria per emmagatzemar-les i també les dades sobre les quals s’han d’efectuar les instruccions i una connexió o bus que uneix les parts. Aquesta arquitectura és òptima per a executar instruccions simbòliques en una seqüència lineal.  Però avui en dia, es necessiten ordinadors que actuïn en paral·lel com  quan cal seleccionar una imatge d’un vídeo o s’ha de guiar un robot autònom per un terreny abrupte. Són aquelles facultats en les que el cervell humà encara supera als ordinadors.   Aquí entrem en el reialme de la computació cognitiva de la qual també hem parlat en el darrer bloc.  IBM ha desenvolupat un xip anomenat TrueNorth que conté més de cinc mil milions de transistors que modelen un milió de neurones i 256 milions de connexions sinàptiques.  Es capaç de trobar patrons iguals a un donat i usa l’energia d’un punter làser.  Aquesta arquitectura té també algunes limitacions, per la qual cosa convé combinar l’arquitectura clàssica Von  Neumann (pels càlculs precisos) amb la TrueNorth (per la detecció de patrons).  Sembla, per tant, que amb noves tecnologies com les nanotubs o els memristors obtindrem millores a mig termini, però canviant l’arquitectura podem obtenir substancials millores en el curt termini.

Segons els experts d’Intel el que està morint és l’era de l’ordinador de propòsit general.  Ara amb l’objectiu d’obtenir el menor cost amb el millor funcionament entrem a l’era de la computació heterogènia. Es a dir sistemes optimitzats per a funcions concretes.  Els clients no compren xips sinó que compren funcions. Com exemple, un processador gràfic no està destinant a fer la funció d’una CPU.  Això significarà noves formes de programar i, per tant, els programadors hauran de re-aprendre l’ofici.

 

Nota: La font d’aquest bloc és l’article de John Pavlus a Scientific American, maig del 2015.  

 

Bloc antic sobre els memcomputers.

Els ordinadors actuals tenen separades la memòria on es troben les dades de la unitat de processament. Així, per exemple, quan usem el Word per a escribir una frase l’ordinador mou una sèrie de zeros i uns, la representació que usa la màquina de les paraules del document, d’una àrea temporal de memòria i l’envia a una altra part física de l’ordinador, la CPU o unitat central de procés, per mitjà de cables. La CPU transforma les dades en les lletres que veiem en la pantalla. Per a que el que hem escrit no desaparegui quan apaguem l’ordinador les dades que representen les lletres han de tornar a un lloc més estable de la memòria que és en el disc dur.

Aquestes passes amunt i avall no es poden evitar perquè avui les memòries no poden processar ni els processadors poden guardar memòries. Això alenteix els ordinadors i els fa molt ineficients des del punt de vista enèrgetic. Recordeu quanta electricitat consumia el Mare Nostrum .  Els superordinadors que treballen en paral·lel també tenen el mateix problema perquè cadascun dels seus milers de processadors tenen la mateixa limitació. Avui en dia, els sectors de la comunicació i de la informació ja consumeixen el 15% de l’electricitat global. Endemés la fabricació de transistors aviat arribarà a un límit tecnològic, molt probablement en el 2016, ja que la grandària dels components ja no es pot reduir més sense comprometre la seva funcionalitat. La recerca científica també es veurà afectada perquè moltes qüestions importants com la predicció del temps o de epidèmies analitzant grans bases genòmiques requeriran més i més potència dels ordinadors.

Els ordinadors actuals usen resistències que impedeixen el pas del corrent elèctric, condensadors que guarden les cargues elèctriques i inductors que transformen corrents elèctrics en camps magnètics. Ara s’estan desenvolupant equivalents anomenats memristors, memcapacitors i meminductors que retenen els seus canvis d’estat i aquesta “memòria” permet fer càlculs complexs molt ràpidament. Es preveu que en un futur podrem construir memcomputers. De fet, el cervell es comporta de forma similar a un memcomputer ja que les neurones processen informació al mateix temps que la guarden en memòria. El cervell és una mena d’ordinador que treballa en paral·lel de forma molt eficient. Pot efectuar 10.000  bilions d’opracions per segon usant uns 10 watt, mentre que un  superordinador usa uns 100 milions de watt per a fer al mateix nombre d’operacions.

Per entendre com funciona un memristor imaginem que el memristor és un tub  i el corrent elèctric és aigua. Si l’aigua circula de dreta a esquerre, el tub es fa més ample i al revés si circula d’esquerre a dreta. Si interrompim el pas de l’aigua, el tub conserva la seva amplada.  Si ara canviem aigua per corrent elèctric i tub per memristor entendrem que la resistència es pot assimilar a un nombre i el canvi a un càlcul, per tant, el memristor pot procesar informació i guardar-la.

Endemés, els memristors es poden fabricar en les mateixes fàbriques de semiconductors en una varietat de materials amb dimensions de nanòmetres i, per tant, es poden fabricar a escala industrial. De fet, la idea del memresistor ve dels anys 1970.

Els memcapacitors també existeixen ja, però són relativament cars perquè els materials ferroelèctrics que s’usen són costosos, encara que ja s’està investigant per a fer-los de silici.

Els meminductors també ja es fabriquen però són més grans perquè usen bobines de cables, però es creu que avenços en materials possibilitaran fer-los molt petits com ha passat amb els memristors. Alguns investigadors ja han començat a usar el disseny dels  memcomputers per provar la seva viabilitat. Un problema complex que es fa servir per a testar superordinadors és el problema de trobar la sortida d’un laberint. Un dels algoritmes més habituals és seguint el mur d’un laberint, evitant els espais buits on el mur s’acaba. Es un procés lent que es fa pas a pas. La idea que van fer servir els investigadors, en una simulació, és col·locar un memristor a cadascun dels llocs on el mur gira i aplicar un impuls elèctric d’un sol voltatge a l’entrada i a la sortida del laberint. El corrent només fluirà pel camí de sortida. Amb el flux del corrent, els memristors per on passa canvien de resistència. Quan l’impuls desapareix la solució quedarà gravada en els memristors que han canviat la seva resistència. Tots els memristors computen la solució al mateix temps, en paral·lel.

Els memcomputers també mostren la seva eficàcia en un dels problemes més difícils en la ciència de la computació: calcular les propietats d’una sèrie molt llarga de nombres enters. Aquesta és la tasca que cal fer quan es vol desxifrar codis complexs. Per exemple si en una sèrie de 100 nombres enters positius i negatius volen esbrinar si algun subconjunt suma zero. Si un ordinador és capaç de donar resposta a aquesta pregunta en un segon per una sèrie de 10 nombres, per una de 100 trigaria 10 elevat a 27 segons, més d’un trilió d’anys. Un memcomputer podria fer-ho en un segon de manera similar a la usada en el problema del laberint.

De moment, encara que ja tenim els components d’un memcomputer, un ordinador basat en aquesta arquitectura no està disponible comercialment. Un dels reptes serà escriure el software adequat per a controlar-lo.  També s’està pensant en ordinadors híbrids que facin servir la mateixa arquitectura actual per a tasques senzilles, però que usin els nous components per a tasques que ho requereixin. En el futur sentirem a parlar molt de memristors i els altres components ja esmentats. Podria ser que a la volta d’uns quants anys portessim a la mà un aparell que pogués reconèixer patrons o modelar el clima de la Terra a una escala molt fina.

 

 

 

Avenços i perills de les màquines intel·ligents

Darrerament algunes personalitats de la indústria tecnològica i alguns científics han expressat preocupació pel perill que poden representar en el futur les màquines intel·ligents, cosa que ja havíem comentar en un anterior bloc. Stephen Hawking, Bill Gates, Sam Altman i Elon Musk són algunes d’aquestes personalitats. Aquest últim va quedar molt impressionat per la lectura del llibre del professor d’Oxford Nick Bostrom titolat Superintelligence. Paths, Dangers, Strategies.

Jeff Hawkins, però, ha posat una nota de moderació en aquest debat.  Hawkins defineix intel·ligència com allò que fa el neocòrtex i diu que consciència és simplement el que sents al disposar d’un neocòrtex.

Segons ell, les principals pors dels que temem la IA provenen de la confusió entre intel·ligència, consciència i autoreproducció. Diu que, contràriament al que va afirmar Descartes, l’ésser no es deriva del pensar sinó que els dos poden coincidir, Penso, Existeixo, però sense relació causal. Endemés, intel·ligència i emocions, desitjos i passions no van necessàriament juntes.  El cervell es pot pensar dividit en dues parts. Un és el neocòrtex, seu de la intel·ligència, i  la segona, la resta. Les altres parts són més antigues en l’evolució i són responsables dels instints, les emocions i passions com l’odi, el desig sexual, la cobdícia, etc.  El neocòrtex és extremament flexible i capaç d’aprendre diverses llengües, matemàtiques, música, com dissenyar edificis o ordinadors, etc.  Aquesta flexibilitat prové del fet descobert en el 1978 pel neurofisiòleg Vernon Mountcastle de que el neocòrtex usa el mateix mètode d’aprenentatge per tot el que fa.  Hawkins insisteix que l’essència de la intel·ligència és la capacitat per l’aprenentatge. 

Hawkins diu que les màquines intel·ligents estaran basades en models del neocòrtex, no de la resta del cervell. El que volem de les màquines és la seva capacitat per l’aprenentatge, no la seva capacitat per a sobreviure i reproduir-se en el medi ambient. Per tant, no caldrà que tinguin sentiments ni valors ni desitjos.  Es un problema obert que això sigui possible o que ho haguéssim de permetre. També la capacitat d’autoreproducció és un problema diferent del de la intel·ligència.  Evidentment, si un organisme artificial i intel·ligent fos capaç de reproduir-se en el medi ambient, això seria que seria un risc. Afortunadament estem lluny de ser capaços de construir una entitat artificial (no basada en l’ ADN/ARN) que tingui aquesta capacitat.  Com sempre, el perill està més en els homes que desenvolupin aquests tipus d’artefactes més que en els artefactes ells mateixos. Segurament si l’avió de Germanwings hagués tingut un pilot artificial intel·ligent, l’accident s’hagués pogut evitar.

Per altra banda, encara que tinguem màquines superintel·ligents, tampoc això produirà un creixement exponencial del coneixement. La intel·ligència és el resultat d’aprendre i per aprendre hem d’observar.  Si una màquina superintel·ligent ha de progressar sobre el coneixement de les partícules elementals caldrà construir un accelerador de partícules més gran que el de Ginebra i si vol observar l’espai profund li caldrà un nou telescopi espacial i això no s’improvisa.  En totes les ciència naturals (no en els matemàtiques) això és un factor limitador.

Hawkins conclou que la tecnologia actual conduirà a màquines intel·ligents que ens ajudaran a analitzar els milions de dades que tindrem a la nostra disposició molt més ràpidament que el cervell humà i trobaran patrons útils en aquestes dades, podran explorar altres planetes o el genoma humà per a resoldre els problemes que plantegen certes malalties, descarregaran als humans de tasques tedioses, però som lluny de poder crear màquines que plantegin les amenaces que alguns líders tecnològics o científics entreveuen. El que hem de vigilar, com sempre, és l’ús que en facin certes persones malignes.

 

Nota: Una de les fonts d’aquest bloc és la newsletter de Numenta del 29.4.2015.  Numenta és una empresa fundada per Jeff Hawkins amb l’objectiu de construir màquines intel·ligents que imitin el funcionament del cervell humà.  IBM ha constituït un grup de 100 persones que estudien els algoritmes proposats per Numenta per tal de construir hardware que pugui suportar el paral·lelisme massiu que pugui fer una realitat el model que proposa Hawkins de com funciona el cervell. Numenta ja comercialitza certs productes com, per exemple, Grok, un software que detecta anomalies en servidors i en aplicacions i descobreix patrons en sèries temporals de dades i que es pot instal·lar des dels serveis de núvol d’Amazon (AWS). Jeff Hawkins va crear el PalmPilot  una mena d’assistent personal similar al que anomenem avui tableta i que podia reconèixer l’escriptura manual.  Va desenvolupar també un dels primers smartphones, el Treo. Es autor del llibre On Intelligence que vaig comentar fa temps en una newsletter. Un altre article interessant és el d’Anthony Wing Kosner, What Reallys Scares Tech Leaders About Artificial Intelligence a Forbes 20.4.2015.

Solar City

Solar City està dirigida per Lyndon Rive i el seu germà que són cosins del famós Elon Musk, creador de Tesla i de Space X i cofundador de PayPal entre altres. El mateix Elon Musk és el president del consell d’administració.  El germà de Lyndon, Peter, és el cap tecnològic. Aquesta empresa és la líder en instal·lacions solars als E.U.A. tant en el sector residencial com el comercial en el qual compte com a client a Wal Mart.  Tenen ja 10.000 empleats i creixen en 350 al mes. El seu model és fer la instal·lació gratis i cobrar per l’energia consumida a un preu més barat que el de la que proporciona la companyia elèctrica.

Lyndon no va anar a la universitat perquè als 17 anys va fundar ja la seva primera empresa. Els seus pares, que també eren empresaris, com els seus avis, li ho van permetre.  Segons ell, encara que la indústria solar només representa el 1 % del consum d’energia elèctrica dels E.U.A., en canvi representa el 35% de la nova potència instal·lada,  ocupant el primer lloc, dóna feina a 170.000 persones,  que és més que la indústria del carbó i està creixent a un ritme del 50% en els darrers 6 anys. Solar City creix al 100%.

Els avantatges de l’energia solar són que no contamina l’aire ni l’aigua, és bidireccional i és una energia distribuïda que es consumeix on es produeix i no necessita les grans infraestructures elèctriques de transport (on, per cert es perd molta energia). Per tant, també és un bon complement que usaran les grans companyies elèctriques que s’adaptin a aquest canvi de model perquè ajuda, combinant amb potents bateries d’acumulació, a estabilitzar les xarxes en períodes de alta o baixa demanda. Precisament, Elon Musk, conjuntament amb Panasonic estan construint una gran fàbrica de bateries que no solament nodriran als cotxes Tesla sinó a les cases que són clients de Solar City i altres empreses solars.

Com anècdota divertida, ell i la seva dona juguen a hoquei sota l’aigua. Ell va entrar als E.U.A. amb un visat especial com inversor i va fundar una companyia de software. Desprès d’aconseguir 100 milions de dòlars de finançament va perdre el 50% i com que no tenia títol universitari l’anaven a deportar. La seva dona va veure que hi havia una categoria “d’abilitats excepcionals” que li permetia tenir el permís de residència. Resultava que els dos jugaven en l’equip nacional de hoquei sota l’aigua. D’aquesta manera van poder burlar les normes burocràtiques.

Nota: La font d’aquest bloc és l’entrevista que li van fer Matthew Argersinger i Simon Erickson, de The Motley Fool,  al director de Solar City, Lyndon Rive, el 24.4.2015. The Motley Fool és una companyia de serveis financers que ofereix recomanacions per inversors borsaris.

L'arribada dels robots

Ens hem acostumat a les pel·lícules de ciència ficció en les que apareixen robots. Bé doncs, aquesta ficció està apunt de ser realitat. La mateixa Vanguardia parlava avui d’un robot amb pell de goma que imita els gests humans.

 

Als E.U.A. ja s’ha provat un robot que entrevista els visitants en la frontera , detecta les emocions dels visitants i ho fa millor que el personal per a detectar els que porten documentació que no és vàlida. Les màquines començaran a fer més feines que fins ara requerien humans i no estem parlant només de feines de baix cost. Segons l’autor de l’article que comentem, la intel·ligència artificial pot seleccionar persones per una empresa millor, almenys en alguns casos suposo, que els humans. Software sofisticat pot classificar tipus de personalitat i pot tenir un cert nivell de conversa, incloent tons emocionals.

Tot això s’ha obtingut gràcies a algoritmes eficients i complexos, però també fent ús d’ingents quantitats de dades generades per humans.  És a dir, avui dia disposem més d’una imitació de la intel·ligència que d’una intel·ligència vertadera. Hi ajuda que tenim una vasta quantitat de dades generades per humans en forma digital. Per exemple, la Unió Europea té una gran quantitat de documents traduïts per humans accessibles per les màquines. Els traductors automàtics fan ús d’aquestes bases de dades. Tot això està portant a un major poder de les empreses sobre els empleats. En molts casos, les màquines no s’usen perquè facin una millor feina que els humans sinó perquè fan la feina raonablement bé a un cost molt més baix. Per exemple, càmeres de seguretat intel·ligents poden fer una bona feina per a detectar a un lladre potencial, però no superen a un bon vigilant (que estigui atent i no es dormi).

Nota: La font principal d’aquest bloc és l’article de Zeynep Tufekci en el New York Times del 18.4.15.  

 

Molècules orgàniques complexes detectades en un disc protoplanetari d'un estel a 455 anys-llum

Per primera vegada els astrònoms han detectat molècules orgàniques complexes en el disc on es formen els planetes d’un estel jove, indicant que aquests components bàsics de la vida estan presents en altres sistemes solars. El descobriment ha estat fet per l’observatori ALMA situat al desert d’Atacama a Xile. Una de les molècules és el cianur de metil (CH3CN) en una regió que seria l’equivalent del cinturó de Kuiper, situat més enllà de Plutó i d’on provenen molts cometes. Es creu que els cometes van portar aigua a la Terra i també molècules orgàniques, la qual cosa hauria facilitat l’emergència de vida.  L’estel, anomenat MWC 480, només té un milió d’anys, té el doble de la massa del Sol i està a 455 anys-llum a la constel·lació de Taurus. Encara que els astrònoms ja sabien que els núvols foscos interestel·lars eren fàbriques eficients de cianurs, el que no sabien era si la radiació intensa que hi ha en el disc protoplanetari al voltant d’un estel trencaria les enllaços químics de les molècules orgàniques complexes. Ara se sap que no solament aquestes molècules sobreviuen, sinó que prosperen. Els cianurs, que contenen nitrogen, són essencials en la formació dels aminoàcids que constitueixen les proteïnes. Segons ALMA, hi ha tant cianur de metil en el disc de la MWC 480 que es podrien omplir tos els oceans de la Terra si es buidessin d’aigua.

Nota: La font d’aquest bloc és l’article de B. Saxton a la newsletter de la revista Astronomy del 17.4.15.  

Els mals de Grècia

Grècia ha perdut un 24% del seu PIB des de l’any 2009, el seu atur ha pujat al 25% i el rati del deute al PIB ha pujat del 110% al 170%. Per tant, es podria es podria afirmar, com fan economistes famosos com Krugman i Stiglitz, que les receptes de la troika no han estat bones. De totes formes la culpa original és de Grècia. Aquest país va entrar a la Unió Europea en el 2001. Amb l’adopció de l’euro el seu deute va adquirir una garantia implícita europea, quasi equivalent a l’alemanya.  Amb l’ajuda de Goldman Sachs van dissimular la seva situació pressupostària usant “comptabilitat creativa”. El tsunami de crèdit fàcil es va dedicar a major consum i no a major inversió. La massa salarial del sector públic es va duplicar en una dècada. En el 2007 un funcionari cobrava de mitjana tres vegades més que un treballador del sector privat. La proporció de professors/alumne del sistema públic, un dels pitjors d’Europa, era quatre vegades superior al del sistema finés, el qual ocupa el primer lloc de la classificació.  Més de 600 professions, entre les quals hi havia perruquers, locutors de ràdio, cambrers o músics, tenien la qualificació de fatigoses, la qual cosa volia dir que els treballadors es podien jubilar als 55 anys en el cas dels homes i als 50 en el cas de les dones.

Les reformes no han estat intenses. Hi ha encara molta burocràcia, hi ha molta evasió fiscal i s’exporta poc, bàsicament productes agrícoles i serveis turístics.  Grècia no produeix maquinaria, productes electrònics o químics. El país està sistemàticament mal gestionat per polítics corruptes (segons el mateix Papandreu). El que sí van aconseguir els creditors privats, principalment banc alemanys i francesos, que els deutes que els devia Grècia passessin als contribuents europeus. Grècia deu a Espanya (és a dir, a tots nosaltres) uns 30.000 milions d’euros.

Nota: La font principal d’aquest bloc és l’article del professor Pedro Videla de l’IESE als Comentarios de Coyuntura Económica, Març 2015.