El nom, que
significa estels errants, prové de que es mouen respecte al fons de les
estrelles fixes. Els quatre primers són els planetes terrestres, Júpiter i
Saturn són els gegants gasosos i Urà i Neptú són els gegants gelats. Plutó avui
en dia no es considera planeta sinó planeta nan. Els primers sis planetes eren
ja coneguts des de l’Antiguitat. Urà va ser descobert en el segle XVIII per
observació i Neptú (en el segle XIX) observant la posició que s’havia predit
matemàticament per la seva influència en Urà. Plutó va ser descobert en el
segle XX seguint la pista d’un nou planeta X, l’existència del qual
s’especulava a causa de les anomalies en l’òrbita d’Urà.
Mercuri
És el nom romà del missatger dels déus perquè era el déu
més ràpid i el planeta és el que gira a més velocitat al voltant de Sol a causa
de la seva proximitat. En alguns punts les temperatures van des de -175 º C a
425º C de la nit al dia. El període de
rotació és molt lent: 58,6 dies terrestres.
En certs llocs, un observador a Mercuri veuria el sol sortir avançar
fins el punt més alt, retrocedir, pondre’s i tornar a sortir. (Tot això seria molt lent pel baix ritme de
rotació).
Venus
El nom romà prové de la deessa de l’amor i la bellesa.
Venus és l’objecte més brillant de la nit desprès de la Lluna. Com la Lluna (i Mercuri) té fases. És el
planeta més proper a la Terra i el de grandària més similar. És, però, molt
inhòspit: vents de 1.000 km/h, pressió atmosfèrica quasi 100 vegades més forta
que la de la Terra, temperatura mitjana de 462 ºC, atmosfera de CO2 i pluges
d’àcid sulfúric.
La
Terra
El nom fa referència al sòl, a la terra seca. També fa
referència a la deessa mare de Saturn. Es va formar fa uns 4.500 milions
d’anys. Té, en proporció a la seva grandària, el satèl·lit més gran de tots els
vuit planetes, la Lluna, que es creu formada per l’impacte d’un objecte d’una
grandària similar a Mart, poc desprès de la formació de la Terra. Com a
curiositat, el període de rotació de la Terra es va allargant per l’efecte de
les marees principalment provocades per la Lluna i, al mateix temps la Lluna
s’allunya (uns cms cada any). Fa 600 milions d’anys la duració del dia era de
21 hores en lloc de 24h. La Lluna contribueix a l’estabilitat de la inclinació
de l’eix de rotació de la Terra i, per tant, a la del clima i, com a resultat,
a fer possible la vida complexa. Com a curiositat: la nit a la Lluna dura uns14 dies degut a que la rotació de la Lluna és
d’uns 28 dies.
És l’únic planeta on s’ha descobert vida. La vida
microbiana va aparèixer aviat quan les condicions ho van fer possible, desprès
del període dels freqüents bombardeigs de meteorits, fa més de 3.500 milions
d’anys. Fa uns 2.500 milions d’anys els
cianobacteris van usar l’energia del Sol per a produir oxigen (fotosíntesi) i,
això, eventualment, va portar a l’aparició d’animals terrestres i l’home. Si un
asteroide no hagués fet desaparèixer fa 65 milions d’anys els dinosaures potser
no seríem aquí. La vida i, sobretot, la vida intel·ligent, és fruit de la
necessitat (les lleis físico-químiques) i l’atzar.
En el segle XX hem començat l’exploració de l’espai i,
recentment, l’exploració comercial. Empreses
com Space X ja han enviat naus per l’avituallament de l’estació espacial.
Virgin Galaxy ja té desenes de passatgers en llista d’espera per a vols
suborbitals.
Mart
En la mitologia romana era el déu de la guerra. Té dos
petits satèl·lits no esfèrics, Fobos i Deimos. Té gel sec (CO2) en els pols. En
la seva òrbita hi ha asteroides (troians). Es quasi segur que va tenir aigua en
el passat i és possible que encara en tingui en el subsòl. En el futur
probablement hi hauran colònies humanes a Mart. Un dels riscos contra els quals
s’han de protegir els astronautes en el viatge a Mart és la radiació, sobretot
si en el llarg viatge (uns set mesos) es produeixen tempestes solars. El dia
que hi hagi una colònia a Mart no podrem conversar amb ells en temps real, ja
que les transmissions tardaran uns tres minuts en arribar i tres més en tornar
la resposta.
Júpiter
En la mitologia romana és el déu de cel, el més
important. És tan gran que la seva massa és 2,5 vegades més gran que la de la
resta de planetes. Es composa bàsicament de hidrogen i heli. Té un període de
rotació de només 10 hores.En el 1610 Galileu va observar amb un telescopi
rudimentari com els seus quatre satèl·lits principals es movien al seu voltant,
la qual cosa va confirmar que la Terra no era el centre de l’univers. Aquests
satèl·lits s’anomenen satèl·lits galileans i són: Io, Europa, Ganímedes (més
gran que Mercuri) i Calisto. Té un total de 67 satèl·lits. A Europa s’ha
detectat vapor d’aigua i es creu que pot tenir oceans subterranis on podria
existir vida com en els llacs enterrats de l’Antàrtida.
Saturn
Era del déu de l’agricultura i pare de Júpiter. La seva
massa és 95 vegades la de la Terra. Es, potser, el planeta més bonic gràcies
als seus nou anells que consisteixen en gel, roques i pols. Es creu que es composa de ferro, níquel,
roca, hidrogen metàl·lic, hidrogen i heli líquids. A Saturn s’ha detectat vents
de 1.800 km/h. En el seu satèl·lit més gran, Tità , s’han detectat rius de metà
i aigua gelada. Saturn té 62 satèl·lits. Al seu satèl·lit Encèlad hi ha un oceà
d’aigua en el subsòl in en el seu pol Sud hi han guèisers. Es un altre lloc del
sistema solar on podria existir vida.
Urà
En la mitologia romana personifica el cel i és a la
vegada marit i fill de Gaia (la Terra) que el va concebre sola (mitologia
similar a la de la Verge Maria!). Urà era el pare de Saturn. L’atmosfera d’Urà
és la més freda de tots els planetes (-224ºC) i es composa de hidrogen, heli,
però també gel d’aigua, amoníac i metà. En el seu interior hi han roques i diversos
tipus de gel. Encara que havia estat observat en diverses ocasions, inclús
possiblement per Hiparc, 128 anys abans del naixement de Crist, el seu
descobriment s’atribueix a William Herschel que el va observar en el 1781 i va
veure que es movia respecte al fons d’estrelles fixes, encara que, en un primer moment, va pensar
que era un cometa. Herschel el volia anomenar con l’estel del rei Jordi III,
però Bode va ser el que va escollir el nom d’Urà que va finalment prevaler. La curiositat principal d’Urà és que té l’eix
de rotació molt inclinat respecte a l’eclíptica (el pla de l’òrbita de la Terra
al voltant del Sol). La inclinació és de 98º, de manera que prop del solsticis,
un dels pols està enfocat al Sol i durant 42 anys té llum i l’altre es troba
permanentment en la foscor durant 42 anys del total de 84 que dura l’òrbita del
planeta al voltant del Sol. Prop del
solstici el cicle dia i nit només es produeix prop de l’equador, amb el Sol
molt baix. Aquesta inclinació inusual podria ser a causa duna col·lisió amb un
protoplaneta de la grandària de la Terra.
A Urà la intensitat de la llum solar és només 1/400 de la que tenim a la
Terra. Urà té 27 satèl·lits.
Neptú
En la mitologia grega era germà de Júpiter i déu del mar.
El seu descobriment va ser el resultat triomfal d’una predicció matemàtica de
Le Verrier que va confirmar Galle en el 1846 observant el cel a 1º del lloc que
havia predit Le Verrier qui, a la vegada, s’havia basat en pertorbacions en
l’òrbita d’ Urà observades per Bouvard. Poc més tard es va descobrir el seu
satèl·lit principal, Tritó. A Neptú s’ha
detectat els vents més forts del sistema solar de 2.100 km/h. Neptú té 14 satèl·lits.
Plutó
En la mitologia romana era el déu del món dels morts i un
dels germans de Júpiter. Avui dia no es considera un planeta sinó un objecte
del cinturó de Kuiper i no és el més gran ja que Eris (descobert en el 2005) el
supera en massa. El nom li va posar una
nena britànica d’onze anys, Venetia Burney. Té un volum petit equivalent a 1/3
del de la Lluna i la seva massa és només de 1/6 de la de la Lluna.
Comparativament té un del seus satèl·lits que és força gran (la meitat de
Plutó) i que es diu Caront, descobert en el 1978 i amb el qual forma un sistema binari. Plutó té cinc satèl·lits. Plutó va ser
descobert en el 1930 per un jove astrònom de 23 anys, Clyde Tombaugh, a
l’observatori Lowell, encara que ja s’havia observat en el 1909 en
l’observatori Yerkes.
Té una òrbita inusualment inclinada respecte a la òrbita
de la Terra i és molt el·líptica. La
posició de Plutó en la seva òrbita és caòtica i no es pot predir amb exactitud
quina serà en 10 milions d’anys.
El
Sol
En la mitologia romana és Helios, el pare de Circe, la
deessa de la màgia.
Té un diàmetre 109 vegades més gran que la Terra i una
massa 330.000 vegades més gran i un volum 1.300.000 vegades més gran. Concentra
més del 99,9% de la massa de tot el sistema solar. En el Sol a cada segon es fusionen 620
milions de tones d’hidrogen en heli, amb una pèrdua de massa de més de quatre
milions de tones que es transformen en energia segons l’equació d’Einstein
E=mc2. Això equival a la desaparició de
més de 4 milions de cotxes Seat Ibiza. Si el Sol desapareixes o esclatés ara,
no ens en adonaríem fins al cap de 8 minuts que és el que tarda la llum o qualsevol altre senyal que viatgi a
aquesta velocitat màxima en recórrer els 150 milions de km que ens separem del
Sol. La temperatura del Sol anirà pujant i d’aquí a menys de1.000 milions
d’anys la Terra serà inhabitable.
Els estels són forns on es couen els àtoms. En el
naixement de l’univers només es van formar el nuclis de l’hidrogen, heli i una
petita part de liti. La resta de nuclis fins el ferro es formen en l’interior
dels estels segons la seva grandària. Els elements més pesats que el ferro es
formen quan estels de gran massa esclaten com a supernoves al final de les
seves vides. Si porteu un anell d’or, porteu un record d’una supernova.
El
cinturó de Kuiper
Situat més enllà de l’òrbita de Neptú. Va ser descobert
va poc més de 20 anys. Els astròmoms hi han identificat uns 1.500 objectes des
d’un diàmetre de metres a uns 2.000 km, però es sospita que en hi han milers de
milions.
El
núvol d’Oort
És un gran grup esfèric de cossos de gel d’aigua, metà i
amoníac que es troba a una distància del Sol 50.000 vegades més gran que la
Terra, és a dir a un quart de la distància entre el Sol i l’estrella més
propera Proxima Centauri (la més propera de les tres d’Alfa Centauri). Està en
la frontera del sistema solar. Es creu que d’allí surten els cometes que tenen períodes
molt llargs i que ens venen en totes les direccions, al contrari que els
cometes més propers que venen en òrbites en plans similars al de l’òrbita de la
Terra.
Exoplanetes
Són els planetes que no pertanyen al sistema solar. El
primer es va descobrir al voltant d’un estel de neutrons en el 1992. Avui en
dia se’n coneixen més de 1800 gràcies, en bona part, al satèl·lit Kepler. S’ha
calculat que en una distància de 16 anys-llum, és a dir en el nostre veïnatge
còsmic, hi ha un 95% de probabilitat de que hi hagi almenys un planeta d’una
grandària similar a la Terra i en una zona on l’aigua pugui estar en l’estat
líquid, la qual cosa afavoriria l’aparició de vida. En els propers anys podrem
obtenir indicacions de presència de vida amb nous telescopis tant espacials com
terrestres que ens permetin analitzar les atmosferes d’aquest planetes. Per
exemple, la detecció d’oxigen en l’atmosfera seria una indicació, ja que
l’oxigen és molt reactiu i sense disposar de noves fons com són la fotosíntesi
hauria de reaccionar amb els minerals. I més si també es detecta metà que
reacciona fortament amb l’oxigen produint CO2 i aigua.
De totes maneres, cal dir que les distàncies
interestel·lars són tan grans que viatjar a algun d’aquests planetes no és
possible amb la tecnologia actual. Només per arribar als tres estels més
propers a Alfa Centauri tardaríem 5 milions d’anys si voléssim amb un jet
comercial.
Una
nota sobre els estels de neutrons
La seva massa, posem per exemple, equivalent a dues
masses solars està concentrada en una esfera de 20 km de diàmetre i la seva
gravetat és tan gran que una caiguda d’una alçada de 90 cm ens faria
estavellar-nos a la seva superfície a una velocitat de 1.600 km/s.
