Solar City

Solar City està dirigida per Lyndon Rive i el seu germà que són cosins del famós Elon Musk, creador de Tesla i de Space X i cofundador de PayPal entre altres. El mateix Elon Musk és el president del consell d’administració.  El germà de Lyndon, Peter, és el cap tecnològic. Aquesta empresa és la líder en instal·lacions solars als E.U.A. tant en el sector residencial com el comercial en el qual compte com a client a Wal Mart.  Tenen ja 10.000 empleats i creixen en 350 al mes. El seu model és fer la instal·lació gratis i cobrar per l’energia consumida a un preu més barat que el de la que proporciona la companyia elèctrica.

Lyndon no va anar a la universitat perquè als 17 anys va fundar ja la seva primera empresa. Els seus pares, que també eren empresaris, com els seus avis, li ho van permetre.  Segons ell, encara que la indústria solar només representa el 1 % del consum d’energia elèctrica dels E.U.A., en canvi representa el 35% de la nova potència instal·lada,  ocupant el primer lloc, dóna feina a 170.000 persones,  que és més que la indústria del carbó i està creixent a un ritme del 50% en els darrers 6 anys. Solar City creix al 100%.

Els avantatges de l’energia solar són que no contamina l’aire ni l’aigua, és bidireccional i és una energia distribuïda que es consumeix on es produeix i no necessita les grans infraestructures elèctriques de transport (on, per cert es perd molta energia). Per tant, també és un bon complement que usaran les grans companyies elèctriques que s’adaptin a aquest canvi de model perquè ajuda, combinant amb potents bateries d’acumulació, a estabilitzar les xarxes en períodes de alta o baixa demanda. Precisament, Elon Musk, conjuntament amb Panasonic estan construint una gran fàbrica de bateries que no solament nodriran als cotxes Tesla sinó a les cases que són clients de Solar City i altres empreses solars.

Com anècdota divertida, ell i la seva dona juguen a hoquei sota l’aigua. Ell va entrar als E.U.A. amb un visat especial com inversor i va fundar una companyia de software. Desprès d’aconseguir 100 milions de dòlars de finançament va perdre el 50% i com que no tenia títol universitari l’anaven a deportar. La seva dona va veure que hi havia una categoria “d’abilitats excepcionals” que li permetia tenir el permís de residència. Resultava que els dos jugaven en l’equip nacional de hoquei sota l’aigua. D’aquesta manera van poder burlar les normes burocràtiques.

Nota: La font d’aquest bloc és l’entrevista que li van fer Matthew Argersinger i Simon Erickson, de The Motley Fool,  al director de Solar City, Lyndon Rive, el 24.4.2015. The Motley Fool és una companyia de serveis financers que ofereix recomanacions per inversors borsaris.

L'arribada dels robots

Ens hem acostumat a les pel·lícules de ciència ficció en les que apareixen robots. Bé doncs, aquesta ficció està apunt de ser realitat. La mateixa Vanguardia parlava avui d’un robot amb pell de goma que imita els gests humans.

 

Als E.U.A. ja s’ha provat un robot que entrevista els visitants en la frontera , detecta les emocions dels visitants i ho fa millor que el personal per a detectar els que porten documentació que no és vàlida. Les màquines començaran a fer més feines que fins ara requerien humans i no estem parlant només de feines de baix cost. Segons l’autor de l’article que comentem, la intel·ligència artificial pot seleccionar persones per una empresa millor, almenys en alguns casos suposo, que els humans. Software sofisticat pot classificar tipus de personalitat i pot tenir un cert nivell de conversa, incloent tons emocionals.

Tot això s’ha obtingut gràcies a algoritmes eficients i complexos, però també fent ús d’ingents quantitats de dades generades per humans.  És a dir, avui dia disposem més d’una imitació de la intel·ligència que d’una intel·ligència vertadera. Hi ajuda que tenim una vasta quantitat de dades generades per humans en forma digital. Per exemple, la Unió Europea té una gran quantitat de documents traduïts per humans accessibles per les màquines. Els traductors automàtics fan ús d’aquestes bases de dades. Tot això està portant a un major poder de les empreses sobre els empleats. En molts casos, les màquines no s’usen perquè facin una millor feina que els humans sinó perquè fan la feina raonablement bé a un cost molt més baix. Per exemple, càmeres de seguretat intel·ligents poden fer una bona feina per a detectar a un lladre potencial, però no superen a un bon vigilant (que estigui atent i no es dormi).

Nota: La font principal d’aquest bloc és l’article de Zeynep Tufekci en el New York Times del 18.4.15.  

 

Molècules orgàniques complexes detectades en un disc protoplanetari d'un estel a 455 anys-llum

Per primera vegada els astrònoms han detectat molècules orgàniques complexes en el disc on es formen els planetes d’un estel jove, indicant que aquests components bàsics de la vida estan presents en altres sistemes solars. El descobriment ha estat fet per l’observatori ALMA situat al desert d’Atacama a Xile. Una de les molècules és el cianur de metil (CH3CN) en una regió que seria l’equivalent del cinturó de Kuiper, situat més enllà de Plutó i d’on provenen molts cometes. Es creu que els cometes van portar aigua a la Terra i també molècules orgàniques, la qual cosa hauria facilitat l’emergència de vida.  L’estel, anomenat MWC 480, només té un milió d’anys, té el doble de la massa del Sol i està a 455 anys-llum a la constel·lació de Taurus. Encara que els astrònoms ja sabien que els núvols foscos interestel·lars eren fàbriques eficients de cianurs, el que no sabien era si la radiació intensa que hi ha en el disc protoplanetari al voltant d’un estel trencaria les enllaços químics de les molècules orgàniques complexes. Ara se sap que no solament aquestes molècules sobreviuen, sinó que prosperen. Els cianurs, que contenen nitrogen, són essencials en la formació dels aminoàcids que constitueixen les proteïnes. Segons ALMA, hi ha tant cianur de metil en el disc de la MWC 480 que es podrien omplir tos els oceans de la Terra si es buidessin d’aigua.

Nota: La font d’aquest bloc és l’article de B. Saxton a la newsletter de la revista Astronomy del 17.4.15.  

Els mals de Grècia

Grècia ha perdut un 24% del seu PIB des de l’any 2009, el seu atur ha pujat al 25% i el rati del deute al PIB ha pujat del 110% al 170%. Per tant, es podria es podria afirmar, com fan economistes famosos com Krugman i Stiglitz, que les receptes de la troika no han estat bones. De totes formes la culpa original és de Grècia. Aquest país va entrar a la Unió Europea en el 2001. Amb l’adopció de l’euro el seu deute va adquirir una garantia implícita europea, quasi equivalent a l’alemanya.  Amb l’ajuda de Goldman Sachs van dissimular la seva situació pressupostària usant “comptabilitat creativa”. El tsunami de crèdit fàcil es va dedicar a major consum i no a major inversió. La massa salarial del sector públic es va duplicar en una dècada. En el 2007 un funcionari cobrava de mitjana tres vegades més que un treballador del sector privat. La proporció de professors/alumne del sistema públic, un dels pitjors d’Europa, era quatre vegades superior al del sistema finés, el qual ocupa el primer lloc de la classificació.  Més de 600 professions, entre les quals hi havia perruquers, locutors de ràdio, cambrers o músics, tenien la qualificació de fatigoses, la qual cosa volia dir que els treballadors es podien jubilar als 55 anys en el cas dels homes i als 50 en el cas de les dones.

Les reformes no han estat intenses. Hi ha encara molta burocràcia, hi ha molta evasió fiscal i s’exporta poc, bàsicament productes agrícoles i serveis turístics.  Grècia no produeix maquinaria, productes electrònics o químics. El país està sistemàticament mal gestionat per polítics corruptes (segons el mateix Papandreu). El que sí van aconseguir els creditors privats, principalment banc alemanys i francesos, que els deutes que els devia Grècia passessin als contribuents europeus. Grècia deu a Espanya (és a dir, a tots nosaltres) uns 30.000 milions d’euros.

Nota: La font principal d’aquest bloc és l’article del professor Pedro Videla de l’IESE als Comentarios de Coyuntura Económica, Març 2015. 

 

 

Els robots morals

Segons Bertram Malle, professor de Brown University està cada dia més acceptat que la intel·ligència artificial no provindrà tant d’una bona programació com de l’aprenentatge. El cervell humà és la màquina més poderosa d’aprenentatge en l’univers, almenys pel que coneixem. Però els humans naixem ignorants i tenim una gran necessitat dels altres per adquirir coneixement i habilitats.

Si els robots s’han d’integrar a la societat humana han de ser capaços d’aprendre quasi tan bé com ho fan els humans. Però aquí apareix un problema i és que caldrà limitar com aprenen i de qui. En la pel·lícula Chappie un robot aprèn d’un grup de criminals. Una solució seria programar els robots de forma que el programa els impedeixi aprendre coses socialment no desitjables.

Una alternativa seria programar-los un petit nombre de normes bàsiques i deixar que aprenguin de la comunitat on s’integrin. Seria una forma d’actuar democràtica. Imaginem que una persona vol ensenyar el robot a robar i l’altra a compartir. El robot interrogaria al conjunt de la comunitat per saber a quina persona havia de fer cas.  Si suposem que les normes morals són les de la majoria de la comunitat i que les opinions de la majoria guien també a les persones, aquesta podria ser una de les normes que haurien de complir els robots: fer el que dicti la majoria.

No correm el risc de que aquests robots intel·ligents vulguin fer-se els amos del món? Sempre podem programar-los per a que siguin prosocials i de que, d’aquesta manera, siguin més consistents que els propis humans amb qui les tendències prosocials sovint entren en conflicte amb els interessos individuals.

Hi ha, però el perill de que si grups humans entren en conflicte, els robots de cada grup també desenvolupin la mateixa animadversió. Tot això són opinions d’aquest professor de Brown que, en qualsevol cas, hi estiguem o no d’acord, són motius de reflexió.

Com veieu, ens enfrontarem aviat a nous problemes provocats pels grans avenços tecnològics. Ara mateix ja hi han pensadors que volen prohibir les armes intel·ligents, uns sistemes que faran les decisions de qui matar de forma autònoma. Per això hi ha qui proposa revifar l’estudi de les humanitats, ja que els científics i tecnòlegs, per ells mateixos potser no seran capaços de decidir sobre aquestes qüestions ètiques i necessitaran el concurs de filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, etc.

 

Nota: La font d’aquest bloc és l’article del professor Bertran Malle a Live Science reproduit a la web de la Brown University

Anècdotes de matemàtics

En el seu llibre “Mathematics and the Real World” Zvi Artstein explica algunes anècdotes sobre matemàtiques. En un món hiperconnectat digitalment, com es que els matemàtics sovint viatgen milers de kilòmetres per a parlar amb col·legues? Diu que en la fase creativa/intuïtiva no hi ha cap tecnologia que substitueixi les converses cara a cara. Cita un exemple curiós. Diu que, sovint, un col·lega entra al seu despatx per a mostrar-li un raonament matemàtic i li ajudi a veure que no s’ha equivocat o a on s’ha encallat. Es inútil que li digui que ell no és coneixedor del tema. El col·lega omple la pissarra amb totes les seves fórmules i deduccions i, desprès d’una estona, sense que ell hagi dit una sola paraula, s’atura, pensatiu, i diu: “Moltes gràcies, ara entenc el què ha passat. M’has ajudat molt”.  I és veritat, el fet de que l’hagi escoltat una persona que pot tenir només una lleugeríssima idea del que ha estat parlant ha estat una gran ajuda.

El pensament intuïtiu treballa en el subconscient i els exemples explicats per Poincaré i Hadamard ho posen de manifest. La solució pot aparèixer en el moment més insospitat, quan els matemàtics pugen a un autobús anant a una excursió o quan s’estan afaitant. Naturalment la solució no surt d’aquesta forma espontània sinó que han estat treballant intensament en el problema.

Una altra cosa que ajuda a trobar una solució és saber que la solució existeix, per exemple quan algú ja ha demostrat un teorema a vegades algú troba una solució molt més senzilla que la original. Un exemple notable és el del famós matemàtic John Milnor quan era estudiant i es va quedar dormit en una classe, mentre el professor explicava a la pissarra un problema obert. Al despertar-se va mirar la pissarra i va pensar que era un exercici que el professor havia posat a la classe per a la propera setmana. La setmana següent va arribar a la classe amb la solució.

Paul Ërdos, un dels matemàtics més viatjats i més prolífics va definir una vegada un matemàtic com una màquina en que li poses cafè i per l’altra banda surten teoremes.  Ërdos oferia premis de 100 dòlars a matemàtics que trobessin la solució de problemes. Quan li van preguntar si tenia prou diners per a pagar a tots els que li presentaven la solució va dir que els donava un xec i tenia l’esperança de que no el cobressin i guardessin la seva signatura (ell era molt conegut). Ërdos es famós entre altres coses perquè va col·laborar amb molts matemàtics i això ha servit per a fer una classificació. Si un matemàtic té el número d’Ërdos 1 vol dir que ha col·laborat amb ell, si té el número 2 vol dir que ha col·laborat amb algú que té el número 1, etc.

Un altre exemple divertit és el del medalla Fields Steve Smale. Li van donar una beca per a dedicar l’estiu a la recerca i la institució que li havia donat la beca  va descobrir que havia passat l’estiu a les platges de Rio de Janeiro i li van demanar que tornés els diners. Ell va dir que de fet estava treballant quan estava estirat a la sorra i, de fet, va ser allí on va fer algunes de les seves millors contribucions. Va demostrar-ho davant del comitè que investigava el cas i a aquest no li va quedar més remei que admetre-ho.

Nota: La font d’aquest bloc és el llibre de Zvi Artstein “Mathematics and the Real World”.  

 

 

La cerca de vida extraterrestre

La cerca de vida extraterrestre es fa a diversos nivells segons la proximitat dels astres on es dirigeix aquesta cerca. A més proximitat es fan servir instruments o tècniques més fiables i els objectius poden ser més modests o més reptadors: des de vida microbiana a civilitzacions amb nivell tecnològic similar al nostre o civilitzacions superavançades.

Amb instruments robòtics podem detectar l’existència d’aigua a la Lluna o Mart, un líquid que sembla imprescindible per la vida, almenys tal i com la coneixem. Amb sondes o telescopis podem detectar indicis d’aigua a llocs com el satèl·lit de Júpiter Europa o el de Saturn Encèlad.

Amb els telescopis que estan ja essent instal·lats o en projecte i el nou telescopi espacial James Webb potser podrem detectar signes de vida a exoplanetes (fora del sistema solar) estudiant l’espectre de la seva atmosfera.

La vida microbiana pot ser freqüent, però una altra cosa és la vida animal multicel·lular o la vida intel·ligent. El projecte SETI està intentant captar algun senyal electromagnètic d’una civilització d’un nivell similar al nostre. En els seus 55 anys d’existència només ha captat un senyal que podria ser d’una font no natural, però al no haver estat captada una segona vegada no s’ha pogut confirmar. SETI ha investigat milers dels sistemes solars més propers i espera investigar-ne un milió abans del 2040, per la qual cosa els seus promotors confien en detectar algun senyal abans d’aquesta data. Malgrat tot, com que el nostre Sol no és un estel molt vell, si la vida intel·ligent no és un fenomen rar hauria d’haver aparegut ja en algun altre sistema solar molt anterior al Sol. A partir d’aquí es creu que, si una civilització no desapareix prematurament i té les mateixes ambicions d’expansió que ha demostrat l’home al llarg de la història, aquesta civilització en desenes o centenes de milions d’anys, un període curt des del punt de vista cosmològic, hauria d’haver colonitzat tota la galàxia. Això es coneix com la paradoxa de Fermi: si existeixen extraterrestres, com es que no han arribat a la Terra?

Ara un equip de científics, conduits pel professor de la Pennsylvania State University Jason Wright, han estudiat 100.000 grans galàxies entre les més properes sense trobar indicis de civilitzacions superavançades. Contràriament al projecte SETI no han buscat senyals de ràdio sinó radiació tèrmica inusual. La idea és que una civilització molt avançada necessitarà tanta energia que intentarà captar-ne una gran part de la que emet el seu estel construint el que s’anomena una esfera gegantina de Dyson, és a dir un  gran col·lector de llum solar que faria l’estel més fosc als ulls externs, però que podria ser detectat per la radiació infraroja que es produiria per l’ús d’aquesta energia.

Dit d’una altra forma, estudiant l’univers més proper (aquestes 100.000 galàxies) es pot dir que no s’ha detectat cap fenomen que no es pugui explicar d’una forma natural. Entenem per això una relació inusual entre calor/llum.  (Queden uns pocs casos, uns 90, en que la relació calor/llum no és extrema per acabar d’investigar).  La conclusió podria ser que si hi ha civilitzacions intel·ligents nosaltres som una de les primeres, és a dir no hi ha civilitzacions amb un grau de desenvolupament molt més avançat que el nostre.

Hi ha, però una altra possible conclusió. En aquesta investigació hem projectat el nostre creixement energètic, un 3% anual de mitjana en els darrers anys, en altres civilitzacions. En el 2011, Karl Schroeder, un escriptor de ciència ficció va vaticinar que “una civilització avançada és indistingible de la naturalesa”. La idea és que una civilització superavançada intentaria arribar al equilibri tèrmic a una relació d’equilibri respectuosa amb la naturalesa.

Dyson, que ara té 91 anys, diu que els nostres esforços en la cerca de alienígenes són semblants a la cerca de gats negres en una habitació fosca.  Ens es impossible imaginar com pensarien. Això no vol dir que no haguem de seguir insistint en aquesta cerca.

 

La principal font d'aquest bloc és l'article de Lee Billings en el Scientific American Digital del 17.4.2015

La darrera invenció

En els darrers temps moltes persones han decidit ésser més respectuoses amb el medi ambient demanant ésser enterrats en fèretres que es descomponguin aviat. Altres han decidit la cremació per no saturar els cementiris, però això xoca amb la preocupació per l’increment del CO2. Ara, una organització anomenada Urban Death Project està assajant un mètode per a convertir cadàvers en adob orgànic. D’aquesta manera els cadàvers ajudarien a crear noves vides vegetals. De fet, els pagesos ja ho fan amb els cadàvers d’animals. La fundadora de Urban Death Project , Katrina Spade, que és arquitecta, ja ha dissenyat un edifici per a realitzar aquest procés que consisteix en afegir materials rics en carboni com serradures o trossets de fusta que cobreixen el cos i afegir-hi humitat.  Si es fa bé, els bacteris comencen la seva feina i descomponen els teixits en aminoàcids i, al final, molècules riques amb nitrogen es combinen amb molècules riques amb carboni creant una terra fèrtil. 

Nota: La font d’aquest bloc és l’article de Catrin Einhorn “A Project to Turn Corpses into Compost” en el New York Times del 13.4.2015. 

 

Com es poden fer transaccions segures per internet?

Els nombres primers són fascinants. Són els àtoms de l’aritmètica perquè tot nombre natural es descompon  en factors primers.  La seva distribució és misteriosa si bé el teorema dels nombres primers ens en dona una idea. Si designem per p(x) el nombre de nombres primers menors o iguals que x, la densitat de nombres primers representada per p(x)/x s’aproxima a 1/lnx quan x tendeix a infinit, no en el sentit de que la diferència s’aproxima a zero sinó en que el quocient s’aproxima a 1. lnx és el logaritme neperià de x i per a que entengueu la funció p(x)/x us poso un exemple: p(10) =4 (hi ha 4 primers menors o iguals que 10: 2,3,5 i 7). Per tant, p(10)/10= 0,4.  Una altra manera d’expressar-ho és que p(x) es pot aproximar per x/lnx.  Hi ha conjectures famoses sobre nombres primers com, per exemple, que existeixen un nombre infinit de primers bessons, que són els que es diferencien en dues unitats com el 17 i el 19.  Avui en dia, encara no se sap si això és cert, encara que existeixen resultats que s’hi aproximen.

La pregunta és si els nombres primers tenen aplicacions pràctiques i la resposta és que sí. Serveixen per a codificar dades, degut a que multiplicar nombres primers molt grans no és difícil pels ordinadors, però, en canvi, descompondre un nombre  gran producte de dos primers és molt difícil.  (La situació variaria el dia que sigui possible construir ordinadors quàntics). Un  dels mètodes que es fa servir avui en dia per a codificar dades, per exemple, quan fem transaccions per internet és el mètode RSA inicials dels tres científics del MIT que el van proposar: Ron Rivest, Adi Shamir i Leonard Adelman.  Els tres es van basar en treballs previs de Ralph Merkel i, posteriorment, Martin Hellman i Whitfield Diffie sobre sistemes criptogràfics de clau pública. A  Rivest, Shamir i Adelman se’ls va atorgar el premi Turing en el 2002, el més prestigiós de les ciències de la computació.

Per explicar com funciona el sistema RSA, suposem que jo us vull convèncer de que conec els resultats d’una loteria que es coneixeran demà sense revelar-los. Escullo un nombre primer gran que contingui els sis nombres de la loteria, el multiplico per un nombre primer més gran, us dono el resultat de la multiplicació i us dic que en certes posicions del factor primer petit està el resultat de la loteria. Quan al dia següent es coneixen els resultats, us dono els dos factors primers i vosaltres podeu comprovar que el producte és el nombre que us he donat. També podeu veure que en les posicions esmentades en el factor primer petit trobeu les xifres del nombre premiat.

Aquest mètode es pot fer servir per a enviar missatges xifrats. Abans d’enviar el missatge us dono un nombre primer molt gran. Quan us vull enviar un missatge escullo un nombre primer molt gran on hi poso en forma numèrica el missatge.  Us puc enviar en forma pública el producte dels nombres primers. Només vosaltres que coneixeu un dels factors podeu descobrir el segon factor i d’aquesta forma llegir el missatge que transporta. Aquest és, en essència, de forma simplificada,  com funciona el sistema RSA.  G.H. Hardy en el seu famós llibre “A Mathematician’s Apology” va dir que les matemàtiques pures, en particular, la seva especialitat, la teoria de nombres naturals, no tenia aplicacions pràctiques. Com veieu, es va equivocar.

Nota: Una de les fonts d’aquest blog és el llibre de Zvi Artstein “Mathematics and the Real World”.  

 

 

La màfia de PayPal

Com sabeu, PayPal és una companyia que facilita els pagaments via internet. Va sortir a borsa poc desprès dels atemptats de l’onze de setembre i les dificultats amb les que es va trobar l’equip directiu els va enfortir i es van haver d’espavilar-se en la difícil conjuntura en la que es van trobar. En el juliol del 2002 i, davant del fet que el 50% dels usuaris d’Ebay usaven el sistema PayPal en les seves transaccions en competència amb el propi sistema d’Ebay, aquesta empresa va comprar PayPal per 1.500 milions de dòlars.

Els cofundadors i l’equip directiu no es van retirar prematurament com haguessin pogut fer amb els diners de la venda sinó que es van convertir en la principal font de finançament per les noves start-ups que es van crear en la difícil crisi de les dot.com. Avui en dia, aquestes emprenedors s’han convertit en emprenedors en sèrie (serial entrepreneurs) i financers de capital risk d’empreses de molt èxit com ha estat, per exemple, Peter Thiel amb Facebook.

Són coneguts a Silicon Valley com la “màfia PayPal”. Anomenem-los:

 

Keith Rabois, que havia estat el cap de desenvolupament de negoci a PayPal, és ara soci de Khosla Ventures, i té accions de Airbnb, Stripe, Share i Palantir. Airbnb és l’empresa que facilita llogar habitacions per turistes i Palantir, valorada en més de 9.000 milions de dòlars i fundada per Peter Thiel, és la creadora de software usat per diverses agències dels E.U.A. per combatre el terrorisme.

Jeremy Stoppelman, que va ser vicepresident de enginyeria a PayPal, ha invertit personalment en Square, Uber, Pinterest, Airbnb i Palantir i és conseller delegat de Yelp, valorada en 3.500 milions de dòlars. Com pot ser sabreu Uber està valorada en més de 40.000 milions de dòlars. Per cert, totes aquestes empreses que encara no han sortit a borsa i ja estan valorades en més de 1.000 milions de dòlars són denominades com “unicornis”, com  l’espècie mítica i extraordinària.

Peter Thiel, un dels cofundadors i conseller delegat de PayPal, i potser el membre més destacat d’aquesta exitosa “màfia” , conjuntament amb Elon Musk,  és inversor en Airbnb, Palantir, SpaceX i Stripe, i va ser  un dels primers inversors en Facebook. En el seu llibre “Zero to One” defensa les innovacions radicals en front de les graduals i dóna suport a les empreses que aconsegueixen amb les seves innovacions crear monopolis, ja que la competència ferotge no fa altre cosa que rebaixar els marges i impedir seguir innovant.

Elon Musk, cofundador de PayPal, ha estat l’impulsor de Space X, valorada en 12.000 milions de dòlars i Tesla, que ja ha sortit a borsa i val 23.000 milions de dòlars. Space X és la primera companyia privada que ha volat a l’estació espacial. Es inversor en Solar City, una empresa que està portant l’electricitat solar a moltes cases americanes, de la que és president del consell d’administració i que està dirigida per dos dels seus cosins als que va donar la idea.

Roelof Botha, soci de Sequoia Capital, ex-membre de l’equip directiu PayPal ha invertit a Square.  Ell manifesta: “El camí més segur cap a la demència és parar de treballar quan ets jove”.

Yammer va ser fundada per David Sacks, que havia estat director d’operacions de PayPal. Yammer fou venuda a Microsoft en el 2012 per 1.200 milions de dòlars.

LinkedIn, valorada en 32000 milions de dòlars, va ser cofundada per Reid Hoffman, un altre membre de l’equip directiu de PayPal.

Youtube, comprada per Google per 1.600 milions de dòlars en el 2006, va ser fundada per tres exdirectius de PayPal: Chad Hurley, Steve Chen i Jawed Karim.

Scott Banister, un altre dels membres de PayPal,  va cofundar un servei d’e-mai, IronPort, que va vendre a Cisco Systems per 830 milions de dòlars.

Max Levchin va vendre la companyia de jocs socials, Slide, a Google en el 2010. Recentment ha començat una companyia de pagaments, Affirm, amb la participació d’antics col·legues.

Com veieu, el nostre capitalisme, amb tots els respectes, perquè aquí tenim també empreses innovadores i dinàmiques de categoria mundial com Zara, està lluny d’aquesta creativitat quasi ilimitada.  

Nota: La font d’aquesta bloc és l’article de David Gelles en el New York Times del 1.4.2015 i el llibre de Peter Thiel “Zero to One”.