Els homes són el sexe dèbil

Sortosament el cromosoma Y,  que ha estat decreixent en els darrers milions d’anys, sembla que s’ha estabilitzat i ha deixat de disminuir.

Contràriament el que sembla de que els nois són més forts i resistents, resulta que el cos del mascle té unes febleses biològiques que el fan més vulnerable a, per exemple, els insecticides, el plom i els plastificants que afecten a les seves hormones o al seu cervell.

Endemés, la taxa de natalitat dels homes mascles està baixant. Per exemple, als E.U.A. va baixar la taxa de natalitat dels homes 1,7 per 1.000 entre 1970 i 1990 i al Japó el descens va ser del 3,7 per 1.000 en el mateix període. A sobre, la taxa de mortalitat abans del primer any de vida ja era un 30% més gran en nens que en nenes en el 1970 als E.U.A. i ara mateix és 2/3 més probable que un nen neixi prematurament que una nena. 

Els nois també tenen més probabilitat de tenir certes malalties neurològiques com l’autisme (5 vegades més) i asma.

Una de les explicacions que es dona a tot això és que els nois tenen un desenvolupament fetal més complicat.  L’embrió comença tenint característiques femenines. Es per això que les homes tenim mugrons.  El complicat viatge en el úter per a transformar-se en un embrió masculí està subjecte a perills.  Quan la primera explosió de testosterona es produeix en la octava setmana el cervell unisex es transforma en el cervell masculí matant algunes de les cèl·lules dels centres comunicatius i fent créixer més cèl·lules en els centres del sexe i l’agressió.  El sistema reproductiu més senzill de la dona es transforma en el més complicat de l’home fent aparèixer la pròstata i els testicles.  Per a fer un home calen més divisions de cèl·lules i això augmenta el risc d’errors.

Endemés, la parella de cromosomes XX és més robusta que la XY, ja que si hi ha un defecte en el cromosoma X, en el cas de les dones, l’altre cromosoma X el pot suplir.  Endemés el cromosoma X no ha disminuït i, per tant, conté més informació genètica que el Y. Per tant, podria haver-hi certa pèrdua de proteïnes per a desenvolupar o reparar el cervell i això podria explicar la més alta incidència de l’autisme en els nois.

Les dones tenen també un sistema immunològic més potent perquè tenen més estrogen, una hormona que protegeix el cervell.

Els alts nivells de testosterona en el cervell de l’embrió són els responsables dels cervells masculins extrems com el dels autistes amb poca empatia i molt sistematitzadors.

Com ja hem dit,  els nois són més sensibles a alguns agents químics com el bisfenol A que s’usa per fer plàstics amb policarbonats i que es troba, per exemple, en el revestiment interior de les llaunes de begudes.  Exposats al bisfenol A en el úter o en la infantesa, això provoca als nois hiperactivitat, agressió i ansietat.

 

El perill de les explosions solars

Un dels perills que ens pot arribar del cel, apart dels meteorits, és una gran explosió solar com la quina va arribar a la Terra en l’ any 1859 i va afectar al sistema de telègrafs en els E.U.A i Europa i va fer que les aurores boreals es veiessin, fins i tot, a Cuba. Si això passés avui en dia en una civilització molt més tecnològicament avançada, els resultats serien com un Katrina a nivell global.

Resulta que en el 2012 va haver una explosió similar que no ens va afectar per poc. Va tenir lloc el dia 23 de juliol del 2012, però,  si hagués passat nou dies abans,  hagués anat dirigida cap a la Terra i hauria afectat les xarxes de comunicacions, internet, el sistema GPS, la xarxa elèctrica, etc. causant un impacte econòmic que s’ha estimat en 2,6 bilions (amb dotze zeros) de dòlars.

 

Lectura ràpida en les petites pantalles

Cada dia interaccionem més amb les petites pantalles com les dels smartphones i aviat també amb altres pantalles encara més petites com les dels rellotges connectads a la xarxa.

Llegir en aquest aparells és fatigós. Ara una nova empresa de Boston, Spritz Inc, ha desenvolupat una app que us podeu baixar (de forma una mica confusa s’anomena Skim en la tenda d’Apple). Amb l’app podeu o introduir un text copiant-lo o directament de la web i us presentarà el text de paraula en paraula assenyalant en cada paraula amb vermell el punt on el cervell es fixa per a entendre el significat de la paraula, el que anomenen Optical Recognition Point. Podeu graduar la velocitat de lectura, però sembla que amb molt poca pràctica es pot doblar la velocitat normal de lectura. Jo ja ho he provat i he arribat a 400 paraules per minut sense esforç. Evidentment, la velocitat dependrà de la dificultat del text. Hi ha diversos idiomes disponibles entre ells el castellà i l’anglès.

La idea que tenen els de Spritz és llicenciar la seva tecnologia als proveïdors de continguts i d’aquesta forma posar-ho a l’abast de més persones sense haver de fer gaire esforç.

A l’eliminar el moviment dels ulls que,  segons ells,  constitueix el 80% del temps de lectura es produeix el miracle d’una lectura molt més ràpida (i còmoda).

Us recomano que ho proveu.  Aquest americans se les inventen totes. Realment estan transformant la economia.

www.spritzinc.com

Per altra banda, si voleu llegir llibres gratis o voleu publicar-ne digitalment només cal que us apunteu, a Wattpad, usant la vostra contrasenya de Facebook o creant-ne una de nova.

www.wattpad.com

 

L’objecte que s’aproxima a més velocitat cap a nosaltres

Encara que la major part de l’univers s’allunya de nosaltres per efecte de l’expansió, això no passa en el grup local de galàxies. De fet la nostra veïna, Andròmeda, s’apropa a la Via Làctia a 300 km/s i això es detecta perquè l’espectre de la seva llum està corregut cap el blau enlloc d’estar-ho cap al roig, com la majoria de les galàxies.

Ara s’ha descobert l’objecte estel·lar que s’apropa a més velocitat de nosaltres. Es tracta d’un cúmul estel·lar que es dirigeix cap a nosaltres a la tremenda velocitat de 1.026 km/s superant l’anterior record de 780 km/s d’un estel d’Andròmeda. 

Sembla que aquest cúmul estel·lar està situat  a 54 milions d’anys-llum a la gegantina galàxia el·líptica M87 en el mig del supercúmul de galàxies Virgo. La M87 té en el seu centre un forat negre és de mil vegades més gran que el de la Via Làctia i es calcula que té una massa equivalent a uns 6.000 milions de sols.

Es possible que sigui el forat negre el que hagi ejectat el cúmul en direcció a nosaltres. De totes maneres, aquest cúmul estel·lar no es dirigeix frontalment cap a nosaltres, ja que té un moviment lateral també, per la qual cosa no arribarà mai a la Via Làctia i, en qualsevol cas, encara que vingués directament cap a la Terra tardaria milers de milions d’anys

 

 

Detecció indirecta d'ones gravitatòries de l'origen de l'univers

Recordem el que vam dir al bloc del 3.10.13 sobre les ones gravitatòries:

Van ser predites per Einstein i es produeixen quan grans masses es mouen ràpidament deformant l’espai-temps i fent-lo oscil·lar.  Mai s’han detectat de forma directa, però en el 1974 Russell Hulse i Joseph Taylor van observar un púlsar doble.  Un púlsar és un estel de neutrons que gira a gran velocitat i amb molta regularitat de manera que constitueix una mena de rellotge còsmic. Aplicant les teories d’Einstein,  Hulse i Taylor van calcular que les ones gravitatòries produïdes per aquesta parella d’estels de neutrons extrauria energia del sistema i faria que les òrbites empetitissin i que la velocitat s’accentués. Desprès d’una observació de uns quants anys els dos astrònoms van veure que les observacions confirmaven els seus càlculs amb gran exactitud. En el 1993 van obtenir el premi Nobel per aquest treball.

Com vam dir en aquell bloc, les ones gravitatòries són molt difícils de detectar directament.  Pot ser només es podran detectar quan es porti a terme el projecte LISA que descrivíem allí i que, potser ara, s’accelerarà. Recordem que allí també vam dir que hi ha tres formes d’observar l’univers: per mitjà d’ones electromagnètiques de totes les freqüències, des dels raigs gamma a les ones de ràdio, per mitjà de neutrins i per mitjà d’ones gravitatòries.  La més comú és la radiació electromagnètica, però en els aproximadament primers 400.000 de l’univers l’estat de la matèria era un plasma, és a dir un gas ionitzat que impedia que els fotons d’aquesta radiació viatgessin lliurament i, per tant, l’univers d’aquesta primera època no el podem observar, és opac com ho és el l’interior del Sol.

Ara bé, les ones gravitatòries sí que podien viatjar a través del plasma i ara, en un observatori al Pol Sud s’han detectat indirectament perquè han deformat la polarització de la radiació de fons de l’univers, la que es va produir quan, amb l’expansió de l’univers aquest es va transparent quan tenia uns 400.000 anys d’edat.

Quan es produeixen ones gravitatòries com les que s’originen en el púlsar doble esmentat més amunt, les ones són de la grandària dels objectes, però es calcula que les ones detectades tenen una grandària de mil milions d’anys-llum i, com que no tenim objectes d’aquesta grandària a l’univers,  això només pot venir d’un fenomen molt violent que es creu que va tenir lloc en els primers instants de l’univers quan,  en un període extremadament curt, l’univers es va hiperinflar del volum molt més petit que el d’un àtom al volum d’un pomelo. Aquesta inflació va ser a velocitat superlumínica.

La teoria de la inflació va ser desenvolupada per Alan Guth, un professor que ara és al MIT, quan era professor de Cornell en el 1979.  Ho va fer per a resoldre alguns problemes com el de la uniformitat de la radiació de fons. Si mirem al cel des de la Terra en dues direccions oposades veiem que aquesta radiació té la mateixa temperatura (uns -270 º).  Aquesta uniformitat ens planteja un problema perquè aquestes regions de l’espai estan tan allunyades  que mai han pogut interactuar,  ja que la llum que ens arriba a nosaltres de cada una d’elles no ha pogut arribar d’una a l’altra, no hi ha hagut suficient temps.   A menys que postulem que en una etapa molt primerenca de l’univers hi hagués hagut aquesta inflació superlumínica que les va separar quan estaven juntes.

Un dels altres problemes que  també resol la inflació és que hem comprovat,  amb força precisió , que l’espai és pla en el sentit de que els angles dels  triangles molt grans sumen 180º, però això suposa que la densitat de l’univers en els moments inicials estava superafinada, ja que qualsevol petita desviació de la densitat crítica s’amplifica enormement amb l’expansió. Aquesta causalitat és difícil de creure, però la hiperinflació inicial ho soluciona, ja que encara que l’espai fos corbat, la inflació l’aplana, de la mateixa manera que si inflem un globus enormement, la seva superfície ens sembla plana, com ens sembla que ho és la Terra.

Si es confirma aquest descobriment (les dades del satèl·lit Planck que es publicaran el mes d’octubre ho podrien fer), segurament algú rebrà un premi Nobel, al menys el cap de l’equip de l’experiment,  el Dr. John M. Kovac del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics ,  i,  potser, la persona que va predir la inflació,  Alan Guth.  Els experimentadors han estat molt curosos i han postergat la publicació de resultats un any per a tornar a comprovar totes les dades i tots els càlculs,  arriscant a que altres grups,  que competien amb ells, publiquessin abans el resultat.

Tinguem en compte que la teoria de la inflació prediu una infinitat d’universos. Per tant, si una predicció de la teoria es confirma, això la fa més creïble i també són més creïbles les seves altres prediccions. Estaríem en un moment tan important com en els anys 20 del segle passat quan es va veure que la nostra galàxia no era tot l’univers sinó que formava part d’una entitat molt més gran on existien milers de milions de galàxies.

Els filantrops americans

Ara torna a  estar de moda criticar el capitalisme. Segons la meva opinió, el capitalisme afavoreix la iniciativa privada i és el millor sistema econòmic que s’ha creat. Ara bé, el govern ha de vigilar i regular el sistema per tal de que els capitalistes actuïn èticament i es castigui la corrupció, la pura especulació i els abusos de poder.

La imatge que tenim del capitalisme per antonomàsia és el dels E.U.A. i pel·lícules com “El llop de Wall Street” ens presenten el capitalisme americà com a despietat, fraudulent i corrupte. Però,  sabíeu que una cinquena part dels 500 americans que posseïen una fortuna superior als mil milions de dòlars han signat un compromís pel qual, al morir, deixaran la major part de la seva riquesa en institucions filantròpiques o caritatives? Tenint en compte que aquest centenar de milionaris tenen una fortuna d’uns 250.000 milions de dòlars això suposarà més de 125.000 milions de dòlars donats a aquest tipus d’institucions.

Però, és que, ja en vida,  les donacions per a només la ciència són quantioses.  Posem uns exemples: Bill i Melinda Gates ja han transferit 10.000 milions a la seva fundació. Paul Allen, el cofundador de Microsoft, ha donat 500 milions per a investigar el cervell. Eric Schmidt (Google) i la seva dona han donat 100 milions per la investigació oceànica, Larry Ellison (Oracle) va fundar la Ellison Medical Foundation d’on han sortit ja 3 premis Nobel i ja ha donat en total 500 milions.  Gordon Moore (Intel) ha gastat ja 850 milions en recerca en els camps de la física, la biologia, el medi ambient i l’astronomia. George Mitchell, el pare del procés del “fracking” ha donat 360 milions per la física de partícules, desenvolupament sostenible i l’astronomia, incloent 35 milions per la construcció del gegantí telescopi Magallanes a Xile.  Fred Kavli  (sector immobiliari i tecnologia) ha establert instituts per a la recerca del cervell a Yale, Columbia i a la Universitat de Califòrnia i les seves inversions en ciència arriben a quasi els 250 milions de dòlars.  Eli Broad (construcció i assegurances) va donar 700 milions a Harvard i el MIT per un institut de genètica.

La ciència no només ha patit retallades a Espanya. Als E.U.A. la recerca bàsica finançada pel govern s’ha reduït de 40.000 milions de dòlars en el 2009 a 30.000 en el 2013. Molts científics han estat acomiadats.  Francis S. Collins, el director de la NIH (National Institutes of Health) , d’on han sortit, al llarg dels anys, més de 100 premis Nobel ha lamentat profundament les retallades.  Les donacions dels filantrops han pal·liat una mica aquesta situació, ja que s’han compromès a doblar en els propers 10 anys les contribucions a la recerca bàsica fins a arribar als 5.000 milions de dòlars.

Aquí teniu alguns del milionaris que han signat el compromís de deixar la major part de la seva fortuna a organitzacions filantròpiques i caritatives i els seus noms, activitat empresarial, fortuna i àrees d'interés científic:

Primera fila d’esquerra a dreta 

Lawrence J. Ellison

Oracle

$48 billion

Aging, brain, stem cells.

David H. Koch

Koch Industries

$40 billion

Food allergies, medical research and prostate cancer, which struck him.

Michael R. Bloomberg

Bloomberg News

$33 billion

Environment, public health, obesity, tobacco, road safety.

Jeff Bezos

Amazon

$32 billion

Brain and child development, ocean exploration.

Segona fila

Sergey Brin

Google

$31.8 billion

Parkinson's disease, which his mother has and for which he bears a risky gene.

Mark Zuckerberg

Facebook

$28.5 billion

Health, physics, life sciences, mathematics.

Paul G. Allen

Microsoft

$15.9 billion

Brain, health, ocean science, conservation and the hunt for signs of extraterrestrial life.

Harold Hamm

Oil, gas

$14.6 billion

Endocrinology and diabetes, which he has.

Ronald O. Perelman

Revlon, investments

$14 billion

Female cancers, infertility, Parkinson's disease, medicine.

Tercera fila:

Patrick Soon-Shiong

Pharmaceuticals

$10 billion

Health care and medical technology

Eli Broad

Housing, insurance

$6.9 billion

Genetic medicine, stem cells and Crohn's disease, which struck a son.

Leon Black

Private equity

$5.8 billion

Melanoma, which his wife survived.

Michael R. Milken

Investments

$2.5 billion

Epilepsy, melanoma, public health and prostate cancer, which struck him.

Thomas F. Steyer

Hedge funds

$1.6 billion

Environment and sustainable energy.

La innovació disruptiva arriba als satèl•lits observacionals

Un exemple d’innovació disruptiva en el sector espacial és l’empresa Planet Labs. Fent ús dels milers de milions de dòlars que s’han invertit en el sector de la telefonia mòbil està dissenyant satèl·lits que podran fotografiar cada metre quadrat de la superfície terrestre cada dia.  En comparació, el  sistema Landsat de la Nasa fotografia cada racó de la Terra cada 8 dies. Els satèl·lits pesen uns quatre kg i en llençaran més de 100. Endemés van iterant les noves versions usant els darrers components disponibles en la indústria electrònica i de computació. Com que pesen tan poc i tenen una grandària d’una capsa de sabates poden aprofitar llançaments d’altres satèl·lits per a posar-los en òrbita.

Ja han aconseguit 65 milions de dòlars en contractes de companyies interessades en rebre les dades. És un exemple de la fertilitat innovadora que tenen els E.U.A.

Estan vius?

http://www.youtube.com/watch?v=MYGJ9jrbpvg

 

Mireu aquest vídeo amb unes “criatures” de l’artista holandès Theo Jansen.  Ell considera que estan vives.  Segons opinions, el concepte de vida és un concepte útil que ens hem inventat, igual que “arbre”, però de la mateixa manera que hi ha zones ambigües entre un arbre i un arbust, hi ha també zones ambigües entre objectes vius i inanimats (virus, programes informàtics que es reprodueixen i evolucionen, les obres de Jansen, cristalls, parelles de molècules de RNA creades en el laboratori per Gerald Joyce, paràsits que no poden viure fora de l’animal o planta parasitats).  Vida és una construcció mental que ens ajuda a classificar objectes, però, a vegades, la classificació no està clara.

 

 

Com comprendre les escales del temps

Acostumats a viure menys del que dura un segle ens és difícil entendre fenòmens a escala còsmica. Per això moltes persones no creuen en l’evolució.  Per ells és impensable que l’home hagi pogut evolucionar de éssers unicel·lulars, ni que Àfrica i Amèrica del Sud formessin part del mateix continent, però clar, no es pot comparar el que passa en un segle amb el que passa  en 35 milions de segles, que és el temps que estimem ha passat des de que va aparèixer la vida a la Terra.  I acostumats a viure en entorns de poca gravetat i a viatjar a velocitats baixes,  comparades amb les de la llum,  també ens és difícil creure que la matèria  i la velocitat modifiquen el temps, com va dir Einstein. Però això es constata a diari en els acceleradors de partícules, en el sistema GPS,  que ha de ser molt precís,  i en les partícules dels raigs còsmics que es desintegren més lentament degut a la gran velocitat que porten. 

Per a que us feu una idea de les escales còsmiques del temps: Si l’univers hagués nascut fa un any, és a dir si el Big bang hagués tingut lloc en el minut zero del u de gener, la vida no hauria aparegut a la Terra fins el dia dos d’octubre, el homo sapiens hagués començat a evolucionar a les 23.53 del 31 de desembre i la història, entesa com els records humans documentats,  només hagués arribat 10 segons abans de mitja nit del 31.12.  

Aquesta manca de perspectiva també ens impossibilita per reaccionar davant de canvis, encara lents, com el canvi climàtic o l’amenaça dels asteroides.

Els físics creuen que el temps no pot existir sense matèria. Sense matèria no hi haurien canvis. Com mesuraríem el temps sense canvis? El fet de que la matèria i el temps estiguin relacionats, més des de que Einstein va lligar la gravetat al temps,  ens porta a la concepció de l’univers,  no com un lloc, un escenari, sinó com una història. I aquest no és un moment ordinari en la història còsmica ja que, almenys en aquest racó anomenat Terra, una cosa tan complexa com la ment conscient existeix i comença a desxifrar els misteris de l’univers i forma un nou trinomi: ment-matèria-temps que no sabem encara cap on ens pot portar.

El forat negre en el centre de la galàxia a punt de devorar un gran núvol

En un punt anomenat Sagitari A* de la nostra galàxia hi ha un monstruós forat negre amb una massa equivalent a 4,3 milions de sols, encara que no és excepcional. La galàxia veïna, Andròmeda, en té un amb una massa equivalent a 100 milions de sols i es creu que altres galàxies llunyanes en tenen de tan grans que poden arribar a l’equivalent a 10.000 milions de sols.  

Un forat negre no es pot veure perquè es tan massiu que ni la llum, amb la velocitat de 300.000 km/s,  es pot escapar de la seva força atractiva.  De fet en una òrbita veïna la llum es corba tant que mirant cap endavant ens veuríem el clatell. Però sí podem observar els moviments dels astres o altres objectes al seu voltant.  Sagitari A* està a uns 26.000 anys-llum de la Terra i està atraient un núvol de gas, anomenat G2, a una velocitat de 3.000 km/s. En aproximadament un any, el núvol passarà allò que s’anomena “horitzó d’esdeveniments” que és com una cortina,  passada la qual, ja no veiem res perquè els objectes que el traspassen ja no poden tornar enrere. En aquell moment, la major part de radiotelescopis enfocaran Sagitari A* formant un gran radiotelescopi de la grandària de la Terra amb l’objectiu d’observar aquest acte singular i veure’n les conseqüències.  De fet, tenint en compte que som a 26.000 anys-llum de Sagitari A*, ell que observarem d’aquí un any es va produir fa 26.000 anys.

La gravetat dels forats negres deforma l’espai-temps.  Si arribéssim a l’horitzó d’esdeveniments, situat a 13 milions de km del  centre del forat negre Sagitari A* amb un coet, per cada minut que passéssim allí passarien 1.000 anys a la Terra.