Cap a un futur sense feina? Reptes del progrés tecnològic i possibles mesures polítiques.

Henry Ford II: “Walter, how are you going to get these robots to pay union dues?”

Walter Reuther: “Henry, how are you going to get them to buy your cars?”

(Una suposada conversa entre Henry Ford i el president del sindicat del treballadors del sector de l’automòbil en una visita a una fàbrica automatitzada de cotxes.)

Els ordinadors estan esdevenint dramàticament millors per a realitzar tasques especialitzades, rutinàries i predictibles i sembla molt probable que aviat estaran en disposició per a superar moltes d’aquelles persones que ara fan aquestes feines.

Un ordinador no necessita replicar l’espectre sencer de les teves capacitats intel·lectuals per a desplaçar-te de la teva feina;només necessita fer les tasques específiques per les quals et paguen.

Les màquines i, especialment les aplicacions informàtiques, poden ser replicades molt fàcilment. Des de la perspectiva de molts treballadors, els ordinadors deixaran de ser eines que milloren la seva productivitat i, enlloc d’això, esdevindran substituts viables dels treballadors.

La continuïtat del progrés depèn d’un mercat vibrant per les futures innovacions i això, a la vegada, requereix una distribució raonable del poder de compra.

Bona part de la recerca bàsica que ha fet possible el progrés del sector informàtic ha estat sufragada (als E.U.A.) pels contribuents americans.

Martin Ford

Amb aquestes cites extretes del llibre que esmento en la nota al final queda resumit el seu missatge que ara m’allargaré en exposar amb dades molt interessants. Ho faré en tres parts: 1) Amb exemples dels avenços informàtics. 2) Amb dades que mostren que el problema ja el tenim  aquí. 3) Explicant la solució política que proposa Ford.

PRIMERA PART

En resum: La pèrdua de llocs de treball que han suposat les diverses revolucions industrials no és cosa nova. Ja els luddites, a la dècada del 1810 van lluitar contra la instal·lació dels telers mecànics i van fer front a l’exèrcit britànic que, en el seu moment, va utilitzar més soldats contra ells que contra Napoleó a la península ibèrica. No obstant, fins ara, les diferents revolucions industrials havien acabat creant més feina que la que destruïen. Això, però, no ha de ser així en l’actualitat. Entre altres raons perquè la tecnologia informàtica és de propòsit general, pot fer quasi qualsevol funció. Una de les poques coses en les que, de moment, els ordinadors no s’acosten als humans és en el tracte humà. Els ordinadors, que no són encara veritablement intel·ligents, però potser ho siguin en el futur (vegeu nota 1), no tenen sentiments i, per això, les feines en les que hi hagi més interacció amb persones són les que estaran més protegides en els propers anys. No obstant, IBM amb el seu software anomenat Watson, que va batre als campions d’un joc força complex anomenat Jeopardy , ja està col·laborant amb la empresa Fluid, Inc. per a desenvolupar un assistent personal per quan es fan compres per internet imitant la qualitat de servei que tenim en una tenda tradicional.

Els avenços informàtics juntament amb la especialització de les feines convertint-les en rutinàries i predictibles posen en risc, segons, Carl Fray i Michael Osborne de la universitat d’Oxford, el 47% (64 milions) dels llocs de treball dels E.U.A. en els propers 10 a 20 anys. Podríem pensar que això pot ser un problema específic d’un país tan avançat, però el fet és que Xina va perdre 16 milions de llocs de treball industrials (el 15%) entre 1995 i 2002. Xina és ara el mercat de robots que creix més ràpidament.  Foxconn, el subcontractista d’Apple, té previst comprar un milió de robots.

Les màquines estan deixant de ser una eina pels treballadors i s’estan convertint en els seus substituts. I no parlem només de feines de baix nivell. Formar un bon radiòleg requereix als E.U.A. 13 anys desprès del batxillerat. Aviat els algoritmes de reconeixement d’imatge superaran als radiòlegs en la interpretació de resultats. (Actualment un radiòleg i un programa especialitzat ja són tan bons com dos radiòlegs examinant una radiografia).  Facebook té un algoritme que pot determinar si dues fotografies representant dues cares en orientacions i il·luminacions diferents són idèntiques en el 97,25% dels casos. Els humans ho fan en el 97,53% dels casos. Els algoritmes ja fan una bona part de les cròniques esportives a Amèrica i es preveu que el 90% dels articles de notícies els redactaran algoritmes en 15 anys. Narrative Science és l’empresa que ha desenvolupat aquest algoritme que s’anomena StatsMonkey i ja ofereix ara un software, Quill, que va més enllà. http://www.narrativescience.com/quill

Baxter és un robot que pot coexistir amb els humans (no és perillós) i pot ser entrenat movent els seus braços. Una vegada programat un robot la programació es pot copiar en centenars o milers (observeu la diferència amb els humans). Una de les feines que fa és posar productes en una caixa. El seu preu és menor que el cost anual d’un treballador. Avui dia existeix un sistema operatiu estàndard  per a robots: ROS (Robot Operating System). I ja sabeu el que passa quan s’estandaritza una sistema operatiu.

Hi ha algoritmes capaços de descobrir lleis de la física, per exemple, estudiant com es mou un doble pèndol. Algoritmes anomenats genètics han descobert dues invencions patentables i un ha descobert una llei que regeix la bioquímica de certs bacteris que encara té confosos als biòlegs. El software es diu Eureqa. http://creativemachines.cornell.edu/Eureqa. Pot substituir algunes de les tasque rutinàries que fan els científics. http://singularityhub.com/2009/12/17/eureqa-software-to-replace-scientists/.

La machine learning és una altra de les tècniques avançades que avui s’usen. L’ordinador examina les dades i escriu el seu propi programa basat en les relacions estadístiques que descobreix. Un dels principis del Big Data és que les prediccions basades en correlacions estadístiques descobertes pels ordinadors són suficients i que un coneixement profund de les causes és sovint inabastable i innecessari.

Una altra amenaça pels llocs de treball és la que representen empreses com Workfusion. Ofereix a les grans empreses una plataforma que gestiona quasi completament l’execució de projectes que fins ara requerien la participació de moltes persones. Usa una combinació d’automatització i crowdsourcing. El seu software analitza el projecte per determinar quines parts poden ser automatitzades i quines envia per a que les facin col·laboradors externs freelance que troba en webs com Craiglist. El software divideix les tasques entre els col·laboradors. Ho fa preguntant-los coses de les quals ja coneix la resposta. Observa la productivitat dels treballadors i si un no pot fer la tasca en el temps previst l’assigna a una persona més competent. Això semblaria que crea feina per a treballadors freelance més mal pagats o més competents que els de l’empresa i, per tant, no seria una cosa tan dolenta. Però el que passa és que el software va aprenent. Es a dir, sense saber-ho, els humans que hi participen estan entrenant el software i, per tant, cavant la seva pròpia tomba.

Uns altres exemples del impacte que pot tenir la tecnologia en feines de nivell en el propi sector informàtic és el algoritme Cyborg de Facebook, mitjançant el qual un sol tècnic pot gestionar 20.000 servidors. O el fet que l’empresa Good Data, usant el núvol d’Amazon amb 180 persones, fa anàlisi de dades per a  6.000 clients que havien necessitat unes 30.000 persones per fer aquesta feina. Avui en dia es poden llogar 10.000 servidors del núvol d’ Amazon per 90 dòlars l’hora. Les tecnologies de la informació s’estan convertint en el que els americans denominen utilities, usades per tots els sectors econòmics com l’electricitat, l’aigua, el gas o el telèfon i ja sabem que aquestes empreses no generen molts llocs de treball.

Però, poden els ordinadors realitzar obres d’art que semblaria que només podrien ser el resultat de la tasca creativa d’un ésser conscient? Al juliol del 2012 , per primera vegada, una orquestra de renom, la London Symphony Orchestra, va executar una composició musical escrita per un algoritme i els crítics la van valorar amb bona nota.

Del 50% al 70% de les compres i vendes en les borses més importants es fan automàticament i les companyies propietàries instal·len els seus potents servidors ben prop dels mercats de valors per guanyar mil·lisegons.

En el Japó ja s’està desenvolupant un algoritme capaç de superar els exàmens d’entrada en les universitats més prestigioses.

SEGONA PART

Les conseqüències de tot això ja són visibles en les estadístiques dels darrers anys, les quals ens indiquen ja una tendència preocupant. Al 2013 el treballador típic americà empleat en producció guanyava un 13% menys (després de fer els ajustos per la inflació) que en el 1973 quan la productivitat en aquest període va créixer un 107% i amb el factor negatiu que en els E.U.A. tant el cost de l’habitatge com la educació universitària o la salut no han fet altre cosa que augmentar molt per sobre de l’IPC. En el juliol del 2013, als E.U.A., menys del 50% dels treballadors entre 20 i 24 anys que no eren estudiants tenien una feina a temps complet. No és ben bé la situació que tenim a l’Estat Espanyol, però tampoc està tan lluny. El somni americà en el que qualsevol persona que hi posi voluntat i esforç pot pujar en l’ascensor social ja és una quimera. La desigualtat als E.U.A. està al nivell de les Filipines i pitjor que Egipte. El 5% de les llars fan el 40% de la despesa en consum. L’altra 95% està massa endeutat. Des de la recessió del 2007 els únics que han contribuït a recuperar el consum han estat aquest 5% de llars.

A la dècada del 2000 al 2010 no es va crear cap lloc de treball net als E.U.A. malgrat que la població va créixer. El problema no és que es perdin llocs de treball en les recessions, és que en les recuperacions se’n creen menys dels que es van perdre. I l’estadística de l’atur és enganyosa. Per una part en les presons americanes hi ha 2,4 milions de presos, el 60% per delictes no violents, a un  cost de 26.000 dòlars per any i presoner. Aquesta població reclusa representa una taxa 10 vegades més alta, per càpita, que la de Dinamarca o el Japó. Per altra banda, als E.U.A. si una persona no busca activament feina es considera que no l’interessa treballar i deixa d’estar en el global de la població activa. Entre els homes, en el 1950, dels que estaven en edat de treballar, el 86% volia fer-ho. En el 2013 la taxa era del 70%. Entre les dones la taxa va arribar al 60% en el 2000 i, a partir d’aquí, ha anat baixant. Al mateix temps, hi ha hagut un augment molt considerable de les persones que reclamen algun tipus de discapacitat que ha passat de 1,2 milions en el 2000 a 3 milions en el 2011.

En el 1998 el sector no governamental als E.U.A. va treballar 194.000 milions d’hores, les mateixes que es van treballar en el 2013 quan aquest sector, en aquest període, va afegir un valor de 3,5 bilions de dòlars (desprès d’ajustar per la inflació), o un 42% més. Al mateix temps que no es produïa un increment d’hores treballades en aquest 15 anys, la població va créixer en 40 milions de persones.

TERCERA PART

Donat que els robots no necessiten un departament de recursos humans ni comandaments intermedis ni oficines ni es posen malalts ni fan vagues ni fan vacances ni deixen l’empresa per anar a la competència, etc. està clar que seran cada vegada més uns competidors formidables dels treballadors. És, però, evident que el creixement econòmic tan necessari avui en dia per tal de que el pagament del deute sigui possible en un futur, no és pot sostenir només amb el 5% de les llars. Sense les grans inversions en innovació que cal fer per a progressar i que necessiten dels beneficis empresarials que a la llarga només poden venir del creixement, ens trobarem en un atzucac.  La única solució és distribuir les rendes per a que la població en general pugui continuar consumint i empenyent el creixement.

Existeix una proposta que no és nova, però cada vegada s’està prenent més seriosament. Un renda bàsica mínima per a tots els adults.  La proposta no és tan agosarada com sembla. Els E.U.A. gasten en programes socials un bilió ( amb 12 zeros) de dòlars: cupons per a menjar, ajudes a la llar, etc. Si es repartissin 10.000 dòlars per a cada americà adult el programa costaria el doble, amb l’avantatge de que es podria suprimir tota la burocràcia que ara gestiona tots aquests programes que, endemés, es presten a frau.  En principi hom pensaria que això només caldria fer-ho pels pobres que no tenen feina, però això crearia uns incentius perversos. Si ja estic cobrant 10.000 dòlars sense fer res, perquè acceptar un treball per 11.000? I si estic fent un treball per 10.100, millor deixar-lo i cobrar 10.000 sense treballar.

El programa es podria provar de mica en mica i es podria donar una millor renda a qui fes un treball pel medi ambient o per la comunitat. També es podria incentivar als joves que acabessin el batxillerat donant-los un suplement. Hi haurien avantatges. Si sóc un emprenedor i depenc d’una feina per a tercers potser no m’atreviré a deixar-la per a muntar el meu negoci, però si tinc una renda mínima disminueixo el risc i potser m’atreviré. Per tant,  no és clar que un programa com aquest generi una munió de ganduls com algú podria pensar. També seria un incentiu per a repoblar les zones rurals o ciutats com Detroit on el cost de llogar o comprar una casa és molt més baix que en les grans ciutats que són centres econòmics de primer ordre.

Endemés, la renda mínima podria estar subjecte a un impost com les del treball. Encara que us pugui sorprendre,  la idea ja la va plantejar un dels economistes tinguts pel guru dels conservadors, Hayek. Hayek estava a favor del mercat i de la poca intervenció de l’estat, però veia la renda mínima com una assegurança contra l’adversitat i com una funció eficient social i econòmicament. De fet, tant a Aràbia Saudita com a Alaska els ciutadans reben rendes del petroli (entre 1.000 i 2.000 dòlars a Alaska). A un país conservador com Suïssa ja s’han obtingut signatures suficients per posar a votació una proposta que asseguri 2.500 francs suïssos mensuals al ciutadans. Per altra banda, el fet de que bona part de la recerca bàsica que ha servit per a fer els grans avenços tant en electrònica, informàtica i moltes altres tecnologies ha estat endegada o suportada per l’estat, implica que els contribuents tenen el dret moral a ser partícips dels seus beneficis.

Quines podrien ser les fonts de finançament? Entre altres potser més polèmiques, un impost per les energies fòssils, el IVA que no s’ha implantat als E.U.A. o un impost sobre transaccions financeres.

Un dels inconvenients a tenir en compte seria el factor crida. Caldria restringir fortament la immigració.

Per acabar, una anècdota de Pep Guardiola. Quan va visitar el MIT (Massachussets Institute of Technology) a la sessió de preguntes un estudiant li va posar aquesta: “Pep, si construïm un equip de robots, vindries a entrenar-lo?” i Guardiola li va dir: “El principal repte d’entrenar un equip no és trobar el pla de joc, sinó ficar al cap dels jugadors el pla. Ja que en el cas dels robots no li veig el repte, amablement declino la oferta”

Nota 1. Segons IBM, Watson sap el que sap. Recentment, IBM ha desenvolupat els Watson paths, gràcies als quals es poden examinar les fonts que Watson ha usat per a resoldre un problema així com la lògica i les inferències que ha fet per a arribar a la conclusió. Els investigadors poden ara aprendre la forma com raona el sistema per a resoldre un problema complex. Fins ara això era un misteri. Som davant d’un canvi de paradigma. Abans els humans ensenyaven als ordinadors. Ara són els humans els que aprenen dels ordinadors.

Nota: La font d'aquest  bloc és el llibre de Martin Ford Rise of the Robots. Technology and the Threat of a Jobless Future.