El segle XX, en la seva primera meitat, va ser el segle de la física i el
desenvolupament de les seves teories cabdals, la relativitat i la mecànica
quàntica. En la seva segona meitat, sense oblidar els grans avenços que han
continuat tant en física de partícules com en cosmologia, les dues molt
relacionades, ha estat el segle de la informàtica i el de la biologia. Totes
aquestes ciències continuen els seus desenvolupaments (culminats en el projecte
del genoma humà que no s’hagués pogut portar a cap sense l’ajuda de la informàtica)
amb les seves implicacions tecnològiques, socials i mèdiques, però ara és el
moment del cervell, la nova frontera del coneixement amb projectes
milmilionaris tant a la Unió Europea com als E.U.A. Hi ha uns 10.000 laboratoris a tot el món
estudiant el cervell.
Aquest és un món fascinant perquè és el nostre cervell el qui
interpreta i conforma la realitat que li subministren els sentits. Aquí en tenim alguns
exemples. Hi han persones que tenen dos
ulls normals, però perquè tenen una part danyada del cervell només veuen el que
tenen, per exemple, a la seva dreta. El
nostre cervell veu coses quan els ulls estan tancats com, per exemple, en els
somnis o quan els ulls parpellegen, cosa que fan constantment. I, per un defecte de disseny, que prova que l’home
no ha estat dissenyat per un gran enginyer sinó que ha estat fruit d’una
evolució que improvisa, tenim un punt cec resultat del forat pel qual el nervi
òptic surt per la retina i on no hi han fotoreceptors. Però, en general, no ens
adonem perquè el cervell ho corregeix.
Si podeu llegir anglés us recomano el llibre de Giulio
Tononi “Phi. A Voyage from the Brain to the Soul” on intenta esbrinar el
misteri de la consciència. Quin misteri
és aquest? Es similar, però encara més
profund, que el misteri de la vida del
qual he parlat recentment. El misteri de
la vida és com emergeix de la matèria inanimada la vida, un concepte difícil de
definir però que podem reconèixer fàcilment. El misteri de la consciència és
com emergeix la subjectivitat de la vida, aquest concepte del jo individual. L’exemple més important que tenim d’autoconsciència
és el de l’home encara que, en menor intensitat, el compartim amb altres
espècies. Una de les proves habituals és pintar-li un punt vermell al front d’un
ximpanzé mentre està inconscient i comprovar que quan el tornem a posar davant
d’un mirall se’l rasca.
La consciència emergeix en cervells complexos. El nostre té
unes 80.000 milions de neurones amb uns 80 bilions de connexions entre elles,
sense comptar el paper, que cada vegada descobrim que és més important, de les
cèl·lules glia. La gran pregunta és: pot emergir la consciència en una màquina
suficientment complexa? O es necessiten cervells per a tenir consciències? Probablement abans de que acabi el segle XXI en tindrem una resposta.
El que ens va dir Hofstadter en el seu llibre (premi Pulitzer)
“Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid” és que la semàntica emergeix de
la sintaxis en sistemes suficientment complexos. Gödel, amb el seu isomorfisme entre els “Principia
Mathematica” i l’aritmètica aconsegueix que els “Principia Mathematica” parlin
sobre ells mateixos i així va demostrar que eren un sistema incomplet: hi havia
proposicions del sistema que no eren formalment demostrables, però eren
veritat. (Els Principia eren un sistema
purament formal de símbols desproveïts de significat amb regles deductives ben
establertes, pura sintaxis) . Això ens fa pensar que de la complexitat pot emergir la consciència
encara que el substrat no sigui biològic.
El llibre de Tononi
entronca amb el de Hofstadter ja que relaciona art amb ciència. De fet,
el llibre és un seguit de diàlegs de Galileo amb personatges que representen en
Crick, en Turing i en Darwin examinant altres personatges que han patit diversos
traumes cerebrals i és una forma amena d’explicar-nos el funcionament del
cervell amb exemples històrics bellament il·lustrats amb fotos d’obres d’art.
Douglas Hofstadter Giulio Tononi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada