Aquest dies hem parlat de pensar "fora de la
caixa" i aquí en tenim un exemple. Encara que els microscopis electrònics van
superar fa temps la resolució dels microscòpics òptics, els electrònics tenen
una sèrie de desavantatges, ja que són més costosos, més difícils d’operar, les
imatges són en blanc i negre i amb ells no es poden observar teixits vius, la
qual cosa és una limitació en biologia. La resolució d’un microscòpic
està limitada per la longitud d’ona de la font d’il·luminació i per això el
microscòpic electrònic és més potent, ja que la longitud d’ona associada a un
electró és molt més petita que la de la llum visible. La longitud d’ona més
curta de la llum visible està al voltant de 380 nm (nanòmetres, és dir
milionèsimes de mm). Això limita la resolució dels microscopis òptics a uns 200
nanòmetres que és una grandària 500 vegades més petita que el gruix d’un cabell
humà. La longitud d’ona d’un electró depèn de la velocitat, segons una
coneguda fórmula de De Broglie, però, per posar un exemple, un electró a
5.900 km/s té una longitud d’ona de 0,12 nm .
Però, “allí donde no va Mahoma, va la
montaña”. Si estem limitats per la longitud d’ona per observar teixits
vius, no podem engrandir aquests? Això és el que han aconseguit uns
investigadors del M.I.T. a Boston, usant un gel que respon a estímuls com és
l’aigua, descobert en els anys 70 per un físic del M.I.T., Toyoichi Tanaka. La
idea se’ls va ocórrer en una sessió de brainstorming.
Es tracta d’un polímer usats en els bolquers
dels infants, que absorbeix de 200 a 300 vegades la seva massa d’aigua.
De moment han aconseguit engrandir les mostres entre 4 i 5 vegades,
preservant la seva estructura però creuen que podran arribar a 10 vegades.
Amb aquesta tècnica segurament es podran observar l’estructures
individuals de les proteïnes i crear models tridimensionals de àrees grans del
cervell d’animals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada