La uberització de l'economia

En primer lloc algunes dades sobre Uber. Fundada en el 2009, està avui valorada en 40.000 milions de dòlars. Té menys de 2000 empleats i està present en 200 ciutats de 53 països. El seu model de negoci és posar en contacte persones que tenen un cotxe i clients que necessiten un transport. Només als E.U.A., Uber té 160.000 afiliats treballant de forma continuada com a xofers. El nombre d’afiliats es doble cada sis mesos. Solen treballar de una a quinze hores per setmana i guanyen més diners per hora que un taxista, encara que es tingui en compte les despeses que corren al seu càrrec com la gasolina. Molts ja tenen feina i usen Uber per a obtenir ingressos adicionals.

Apart del seus rivals com Lyft i Sidecar, empreses d’altres sectors estan copiant el seu model de negoci per a facilitar la compra en el supermercat (Instacart), facilitar que un metge ens visita a casa (Heathtap), facilitar-nos un advocat (Upcounsel) o obtenir una habitació on passar una nit o vàries (Airbnb). S’està definint una nova categoria de feina que no és tenir un treball a temps complet en una empresa, però tampoc és tenir el teu propi negoci. Aquesta uberització de l’economia podria tenir els seus avantatges en un moment en el que el nivell d’atur és alt, els robots estan substituint a les persones en les fàbriques i inclús els qui tenen una feina fixa tenen el seu sou congelat. La tecnologia podria ajudar-nos a encaixar diverses feines amb el nostre horari de treball habitual, oferint oportunitats de feines a temps parcial amb horaris flexibles i noves fonts d’ingressos. En el futur una part de la població podria fer un ventall d’activitats per a generar ingressos: podríem ser xofers de Uber, compradors de Instacart i tenir hostes de Airbnb a casa. El desavantatge és que els nostres ingressos serien menys constants.

Potser la cosa que més preocupa d’aquesta tendència a obtenir la màxima eficiència econòmica és un futur en el que els ordinadors, en lloc de les persones, determinaran el que fem, quan ho fem i per quin preu. Es podria dir que aquests serveis monetitzen el temps lliure dels treballadors.  Alguns crítics es pregunten si ens espera un món en el que cada persona farà feines temporals a hores a vegades fora dels horaris actuals habituals sense saber quan li vindrà el proper encàrrec ni quan li pagaran. Quina classe de vida privada podrem tenir, com es veuran afectades les relacions familiars?

Aquesta economia de feines sobre demanda pot ser una millor alternativa que la dels robots i els programes que automatitzen tota la producció i serveis, però no deixa de ser un futur molt diferent del que hem viscut en el segle XX.

Nota: la font d’aquesta Newsletter és l’article del periodista Farhad Manjoo en el New York Times (29.1.15)