El misteri de la vida II

El misteri de la vida II    

Un dels principis de l’ecologia és que competidors directes no poden coexistir. Ja Darwin va observar els  ocells fringíl·lids a les Galàpagos i com havien diferenciat els seus becs per a no competir directament en la cerca d’aliments.  Bé,  doncs,  Gerald Joyce va fer un experiment amb dues molècules diferents de RNA, anomenem-les RNA 1 i RNA 2.  Posades en un determinat substrat per a que es repliquessin i evolucionessin, RNA 1 va resultar més eficient i va portar el RNA 2 a l’extinció, però, al canviar el substrat va passar a l’inrevés.   Ara bé,  un resultat molt més interessant i remarcable va ser quan es van mesclar cinc tipus de substrats diferents.    Aleshores els dos RNA van coexistir,  però, encara que a l’inici els dos RNA van usar els cinc substrats, al cap d’un temps un es va nodrir d’un substrat i el segon d’un altre.   Es a dir, els RNA es van comportar com els ocells de les Galàpagos!

La història de la vida és la història d’una creixent complexificació des de els bacteris més humils fins a l’home passant pels eucariotes i els organismes multicel·lulars. Però,  com es pot comprendre aquesta complexificació en el nivell químic ?   El mateix Gerald Joyce va aconseguir que una molècula de RNA es repliqués sense assistència enzimàtica.   En el seu experiment una molècula de RNA, anomenem-la T,  es composa de dos segments A i B. T, actuant com a motllo,  induïa la replicació de dos fragments solts A i B, que flotaven lliurament i finalment s’unien formant T . La reacció de replicació, encara que possible, era molt lenta, tardava 17 hores en doblar la seva quantitat i endemés les molècules només es podien replicar dues vegades, encara que es proveís amb tot el material necessari.  Ara bé, quan Joyce va substituir la molècula original per un sistema de dues molècules prèviament seleccionades curosament, la replicació es va fer molt eficient i la quantitat de molècules es doblava en una hora i podia procedir indefinidament.  Com era això possible?  Es va veure que una molècula catalitzava la formació de l’altra i viceversa en una reacció creuada de catàlisi.  Per tant, el sistema més complex s’autoreplicava , però d’una manera més complexa.   És una observació interessant perquè la replicació holística és la norma en biologia .  Les cèl·lules es reprodueixen com un tot, no replicant individualment cada molècula.  En resumides comptes: el que un sistema senzill feia de forma ineficient, un de més complex ho feia de forma més eficient.   Dit d’una altra manera, un procés de complexificació  ha conduit a una capacitat replicativa més alta.  L’ evolució en biologia està normalment associada a un procés seqüencial que consisteix en: replicació, mutació, selecció, evolució.  La seqüència hauria de ser: replicació, mutació, complexificació, selecció, evolució.   

En els anys 70, l’eminent químic alemany i premi Nobel  Manfred Eigen i un també distingit col·lega austríac, Peter Schuster, van desenvolupar el concepte de quasiespècie.  En el món dels RNA mutants , els que s’autorepliquen més ràpidament extingeixen el més lents.  El que Eigen i Schuster van descobrir és que el resultat de la competició no és una sola classe de RNA sinó una població de RNAs que es centren al voltant de la seqüència més exitosa.  No és la seqüència que més s’adapta la que guanya sinó la “quasiespècie”   més adaptable.  Aquí es veu la importància de la heterogeneïtat de la població. La mutació que pot portar a un RNA encara més exitós que l’actual pot provenir  d’un RNA que es replica més lentament que el més ràpid.  La heterogeneitat genera  més possibilitats per a que l’evolució porti a terme la seva màgia.  L’evolució és un procés que porten a terme les poblacions, no els individus.

Una simulació teòrica recent realitzada per Emmanuel Tannebaum, Nathaniel Wagner i Addy Pross ha demostrat que si una molècula replicativa adquireix, per una mutació, la capacitat de capturar energia del medi ambient, per exemple l’energia de la llum en una mena de fotosíntesi primitiva, seria capaç de competir eficaçment amb les molècules que no tinguessin aquesta capacitat i les portaria a l’extinció.  I això seria veritat, fins i tot, si la molècula amb capacitat de capturar energia fos més lenta al replicar-se.   L’explicació és que el procés de replicació necessita que els blocs constructius dels que es nodreix estiguin activats químicament per a que puguin enllaçar-se. Ara bé, els blocs activats (d’alta energia) tendeixen a ser escassos i per tant, la molècula que amb la captura d’energia pugui activar els de baixa energia tindrà més possibilitats de replicar-se.

La conclusió és que podríem dir que el moment en el que un replicador no metabòlic va adquirir la capacitat de capturar energia es podria pensar com el moment en que la vida va néixer.

Aquest és el millor resum que he pogut fer en poques línies de l’excel·lent llibret que m’ha mantingut intel·lectualment entretingut les dues darreres setmanes. Recomano la seva lectura als que vulguin aprofundir en aquest camí fascinant per entendre el que és la vida.

 

El misteri de la vida I

El misteri de la vida I

Entre les grans preguntes encara sense resposta en trobem tres relacionades amb la vida:

-Què és la vida?

-Com va emergir a la Terra?

-Com es pot fabricar la vida?

Aquestes preguntes estan relacionades entre elles. Si sabéssim en què consisteix la vida podríem conjecturar com va emergir i pot ser ens seria més fàcil trobar la manera de sintetitzar-la. Si sabéssim com fabricar-la,  la entendríem. Va ser Richard Feymann el que va dir: “Allò que no puc crear no ho comprenc”, encara que també podríem dir-ho al revés: “Allò que no comprenc no ho puc crear”. El que està clar és que avui ningú de prestigi creu en la teoria de “ l’élan vital” que va estar en voga a principi del segle XX. La vida és química, però és una química especial, el que s’anomena avui química replicativa de la qual en parlarem aquí.

Si aquestes preguntes no us fan vibrar pot ser la resta d’aquest bloc us deixarà indiferent. Aquest bloc està basat en la lectura del llibret “What is Life?. How Chemistry Becomes Biology” d’ Addy Pross.  Esbrinar les possibles respostes, o els camins cap una resposta,  a aquestes preguntes fonamentals és una de les raons per les quals la vida humana mereix ésser viscuda. Ja ho va dir Steven Weinberg:  “The effort to understand the universe is one of the very few things that lifts human life a little above the level of farce, and gives it some of the grace of tragedy. ” .   La lectura del llibre de Pross m’ha proporcionat un plaer (espiritual) comparable a la millor nit d’èxtasi  carnal o al millor sopar en una de les catedrals de la gastronomia.

Pot ser de les tres, la pregunta més difícil és saber com va emergir la vida a la Terra, ja que no tenim evidències fòssils ni sabem amb certesa les condicions ambientals on va sorgir la vida, ni probablement ho sapiguem mai.   Si la Terra es va formar fa uns 4.600 milions d’anys, es creu que en els primers 600 a 800 milions d’anys les condicions eren tan extremes (constants bombardeigs de meteorits) que la vida no va ser possible. La evidència fòssil més antiga de vida és de fa uns 3.400 milions d’anys i hi ha evidència indirecta de fins a 3.800 milions d’anys.  Els primers éssers vius eren cèl·lules procariotes com els bacteris, cèl·lules sense nucli. Les cèl·lules eucariotes no van aparèixer fins 2.000 milions d’anys més tard i les plantes i animals multicel·lulars no van aparèixer fins 600 anys desprès. Alguns científics famosos (Arrhenius, Crick) han apostat perquè la vida hagi vingut de l’espai, però això no desxifra el misteri del seu origen aquí o en un altre planeta.

En els anys 50 Stanley Miller, un estudiant del premi Nobel Harold Urey, va realitzar un famós experiment. Va mesclar vapor d’aigua, amoníac, hidrogen i metà, gasos que se suposaven existents a la Terra primitiva i els va sotmetre a descàrregues elèctriques simulant els raigs atmosfèrics. La sorpresa és que van aparèixer materials orgànics i entre ells, alguns aminoàcids. En altres experiments semblants s’han obtingut bases orgàniques que són components dels àcids nucleics, però,  de fet,  no s’ha avançat molt més en aquesta línia.

Hi ha dotzenes de definicions de vida, totes amb mancances. La més standard,  avui en dia, és la de la Nasa:  La vida és un sistema químic auto sostingut capaç d’evolució Darwiniana. El que està clar és que els sistemes vius tenen dues característiques bàsiques que són la replicació i el metabolisme.  Hi ha moltes controvèrsies de quin va ser primer, si la replicació o el metabolisme.  Hi ha cicles metabòlics que es reprodueixen.  La vida precisa de metabolisme perquè sense extraure energia les reaccions químiques segueixen la segona llei de la termodinàmica i les substàncies tendeixen a l’estabilitat. L’hidrogen i l’oxigen reaccionen per a formar aigua que és molt més estable que la mescla dels gasos.

En el decurs dels darrers 50 anys s’han fet experiments notables que ens permeten començar a entendre que la vida és part del que s’anomena avui química replicativa. En el 1967 Sol Spiegelman va mesclar un fragment de RNA amb molècules de les que es composa i amb l’ajuda d’un enzim va aconseguir que el RNA fes còpies d’ell mateix. En el 1986 Günter von Kiedrowski  va ser capaç, per primera vegada, d’obtenir una replicació química sense l’ajut de cap agent biològic, és a dir sense cap enzim. Spiegelman ja va observar també una cosa curiosa.  Degut a que la replicació és, de vegades,  imperfecta  la solució es va poblar de RNAs mutants i els més curts es replicaven més ràpidament que els més llargs. Així el RNA original que tenia uns 4.000 nucleòtids va desaparèixer i el RNA resultant va ser un d’uns 550 nucleòtids.   Aquest procés evolutiu va ser purament químic.

Encara que molts científics han apostat per un origen de la vida basat en el RNA, fins el 2009 no s’havia pogut sintetitzar-lo.  El RNA resol el problema de “l’ou i la gallina” que presentava el DNA.  Les proteïnes (un dels components bàsics de la vida juntament amb els àcids nucleics) es sintetitzen gràcies a les instruccions que porta el DNA, però aquest,  per a replicar-se,  necessita enzims que són proteïnes.  El cas del RNA és diferent perquè també és un enzim (premi Nobel per a Cech i Altman qui van ser els que ho van descobrir).  Bé, doncs en el 2009 John Sutherland va aconseguir sintetitzar RNA a partir de materials prebiòtics, trencant amb els convencionalismes que havien fet servir els que l’havien precedit en el infructuós esforç.  Encara que les condicions en el laboratori fossin molt diferents que les que van existir fa 4.000 milions d’anys a la Terra, en principi no es pot excloure que la naturalesa no hagués també trobat un camí insospitat com el va trobar Sutherland.    (Continuarà)

 

Com es formen les memòries?

Per investigar el cervell la resonància magnètica és un mètode no invasiu, però que no dóna imatges prou precises. Per a poder accedir a l'activitat elèctrica de neurones individuals cal implantar electrodes molt fins en el cervell d'una persona. Això només es pot fer quan es tracten pacients epilèptics a qui s'ha de practicar cirurgia i es necessita determinar amb exactitud els focus epilèptics, implantant electrodes més fins que el cabell humà durant dies. Durant aquestes observacions es pot demanar als pacients que col.laborin voluntariament en la investigació del cervell. Es així com s'ha descobert que tenim neurones que reaccionen específicament a imatges de Jennifer Aniston o Halle Berry, però no reaccionen a altres celebritats. Aquestes neurones es troben en l'hipocamp, una regió relacionada amb la formació de memòries.

La neurona que reacciona a Jennifer Aniston no només ho fa a qualsevol cara de l'artista sinó també al so de la veu o al seu nom escrit en un paper. També pot reaccionar a persones relacionades amb ella com la seva companya de "Friends", la Lisa Kudrow. Això no vol dir que hi hagi una sola neurona on emmagatzem la imatge de Jennifer Aniston. Entre milers de milions de neurones seria casualitat haver-la trobat. I endemés, si la neurona fos única i fos danyada,  perdríem el record d'Aniston. Aquest tipus de neurones s'anomenen "neurones concepte" perquè, com ja he explicat, no només responen a diferents imatges d'Aniston sinó a la seva veu, al seu nom escrit en un paper, etc. Com ja hem dit, les neurones concepte poden respondre a més d'un concepte (Lisa Kudrow), però en aquest cas els conceptes estan ben relacionats.

Quan captem una imatge com la de la torre Eiffel la informació va dels nostres ulls al cortex visual primari que està al darrera del cap. Allí les neurones s'activen en resposta als diferents detalls de la imatge. Una neurona no pot discernir si aquell detall és part de la torre Eiffel o d'una cara. Cada cél.lula forma part d'un conjunt que genera la imatge completa. Però el cervell no només necessita captar una fotografia, ha d'integrar la imatge amb alló que ja coneix, que la torre Eiffel està a Paris, per exemple. El que fa el cervell es moure la imatge a través d'una sèrie de regions corticals cap el còrtex frontal. En aquesta regió les neurones responen a tot un objecte o una cara i no als seus detalls. Aquestes neurones envien aleshores la informació al lòbul temporal medi, és a dir a l'hipocamp i els seus voltants, on trobem les neurones concepte com la de la Jennifer Aniston.

Actualment existeixen dues teories de com es formen les memòries. Una teoria diu que el record d'una memòria, la de la nostre mare, per exemple, està distribuït en trossos entre milions o milers de milions de neurones. La teoria alternativa, que està guanyant més adeptes des del descobriment de les neurones concepte, és de que la memòria d'una persona o d'un objecte particular està repartida en unes poques neurones, uns milers o, pot ser, menys. Cada una d'aquestes neurones s'activarà al veure una imatge de la nostra mare i algunes, no totes, d'aquestes neurones també s'activaran quan veiguem a la seva germana, per exemple. Un estudiant del famós investigador Christof Koch (coautor amb Francis Crick del llibre "La recerca científica de l'ànima") ha construit una xarxa neuronal (software) capaç de reconèixer imatges no etiquetades de cotxes, avions, motocicletes i cares humanes basada en aquest model dels processos visuals del cervell. El software va aprendre ell mateix el que era un cotxe i el que era un avió sense entrenador. Va poder reconèixer persones i objectes posats en posicions diferents.

Operacions en pacients epilèptics als que s'ha extret l'hipocamp han demostrat que aquesta regió del cervell és on les memòries de curta duració es transfereixen a memòries de llarga duració.

Aquestes representacions "escases" del segon model explicarien el que el cervell pugui fer associacions ràpides. Si la memòria del café on vaig estar amb un amic i la del amic estiguessin molt distribuïdes en molts detalls, enllaçar-les seria més lent perquè pot ser el meu amic s'assembla a una altra persona que conec i el café també es semblant a un bar que freqüento. Establir les connexions en el segon model de representació "escasa" és més ràpid.

Les neurones concepte enllacen percepció amb memòria, donen una representació eficient (escasa) i abstracte del coneixement semàntic, de tots aquells conceptes significatius (persones, llocs, objectes) que formen els nostres mons individuals. El seu sistema de codificació elegant permet que les nostres ments puguin deixar de costat detalls irrelevants i extraure significat que pot ser usat en noves associacions i memòries.

Quin és el tamany de l'univers?

 

 

 

 

 

 

 

El nostre univers va néixer en el Big Bang fa 13.772 milions d’anys amb un error de 59 milions d’anys. Els astrònoms calculen que la Via Làctia conté entre 200.000 i 400.000 milions d’estels.  Amb el telescopi Hubble s’ha observat una regió de l’espai que aparentment estava buida i desprès de 11 dies d’observació s’ha obtingut el que s’anomena Hubble Ultra Deep Field que conté nombroses galàxies.  Més tard s’ha fet una altra exploració més llarga i podeu comparar la diferència, el Extreme Deep Field conté moltes més galàxies. Extrapolant els resultats d’aquesta petita regió, l’estimació actual és que l’univers observable conté 176.000 milions de galàxies, però podrien ser un bilió.

 

Semblaria que el radi de l’univers observable és d’uns 13.700 milions d’anys-llum.( Nota 1) Però,  com que l’univers s’ha expansionat, de fet el radi de l’univers observable és d’uns 46.600 milions d’anys-llum. Aquest radi va creixent a mesura que la llum de les galàxies més llunyanes ens arriba i la tecnologia ens permet observar amb més detall aquestes galàxies.  Ara bé, com sabeu, per la llei de Hubble,  la velocitat a la que s’allunyen les galàxies és proporcional a la distància i endemés fa pocs anys s’ha descobert que l’expansió s’està accelerant. La conseqüència de tot això és que el màxim radi de l’univers observable en un futur és de 62.000 milions d’anys-llum. Fixeu-vos que tota l’estona hem estat parlant d’univers “observable”.  Els cosmòlegs teoritzen que aquest univers és part d’una realitat, pot ser eterna, molt més gran que pot incloure un gran nombre d’universos amb pot ser constants fonamentals diferents (com la velocitat de la llum, o la constant de gravitació), o lleis físiques diferents.

 

Però, tenim alguna esperança de detectar aquesta possible realitat més enllà de les fronteres de l’univers observable?  Fins fa poc es creia que l’univers era isòtrop (igual en totes les direccions) i homogeni (no hi ha cap punt privilegiat), això sí, si mirem l’univers a gran escala, és a dir uns 500 milions d’anys-llum.  Es l’hipòtesi més senzilla per a construir models cosmològics i la observació semblava corroborar-la. En els darrers anys, però, s’han descobert estructures a escales molt més grans que les dels cúmuls i supercúmuls de galàxies.  Per exemple, en el 1989 es va descobrir la “Gran Muralla”, una mena de filament de galàxies d’uns 600 milions d’anys-llum de longitud i també s’han descobert grans espais buits.  En els anys 80 també es va descobrir “el Gran Atractor” un lloc de l’espai que atrau a la Via Làctia i a milers d’altres galàxies en la seva direcció a velocitats de més de 20 milions de kms per hora.

 

Finalment, en el 2008 s’ha descobert el que s’anomena “Flux Fosc”, que podria ser la primera evidència d’una realitat fora del nostre univers observable.  L’anàlisi del CMB porta a  concloure que hi ha un vast moviment de cúmuls de galàxies en una direcció i que no troba explicació dins de l’univers observable. Observant el moviment de galàxies allunyades influenciades per la gravetat d’objectes la influència gravitatòria de la qual (o la llum de la qual) encara no ens pot haver arribat podem establir un pont que ens permet “observar” més enllà de l’univers observable.   Per a fer una analogia: si un professor en una classe no té accés a veure des de la pissarra el que passa al carrer,  però veu que els alumnes han girat el cap envers la finestra que a ells els permet veure el que passa fora, pot intuir, per exemple, que ha arribat el repartidor de gelats. Fascinant.

 

Nota 1 :  De fet,  no podem observar directament els primers 380.000 anys  (en aquell moment el diàmetre de l’univers era de 85 milions d’anys-llum) que és quan la densitat de l’univers va baixar per fer-lo transparent a la llum i d’aquella època és la famosa Radiació Còsmica de Fons en Microones,  o CMB radiation en anglés, l’estudi de la qual ha donat diversos premis Nobel.

Els arqueobacteris

Carl Woese

En el 1970 un científic poc conegut, Carl Woese, intentava trobar una manera de classificar els bacteris. Els bacteris no són fàcils de classificar perquè sovint els que semblen i actuen de forma similar tenen una història evolutiva molt diferent. Científics famosos havien abandonat aquest camp d'investigació sense arribar a resultats. Woese creia que els podria classificar mirant el seu material genètic, el seu RNA que constituia els seus ribosomes, allí on es produeixen les proteïnes de la cél·lula. Desprès d'una dècada de penosos treballs estava a punt d'establir l'arbre genealògic dels bacteris.

Aleshores va succeir un fet inesperat. Un col·lega, Ralph Wolfe, li va suggerir que provés el seu mètode en un grup inusual de bacteris que produeixen metà. Però quan Woese va estudiar-los va veure que els metàgens no eren bacteris! No tenien cap de les seqüències d'oligonucleòtids que Woese havia reconegut com característiques dels bacteris. Així és com va nèixer un altre nivell en la classificació de la vida per sobre del reialme: el domini. La vida es classifica a partir de Woese en tres dominis: els eucariotes, els bacteris i el tercer domini: Archea (arqueobacteris).

Strain 121, un arqueobacteri que resisteix 130 º C

Carl Woese li va dir al seu col·lega: “Wolfe, aquests éssers no són ni bacteris.” Fixem-nos en aquest moment. Només unes poques persones han viscut un moment d'aquesta magnitud quan es produeix una gran revelació per a la humanitat, moments que només han viscut persones com Einstein, Newton o Kepler. Carl Woese havia descobert un nou món de microbis que semblaven bacteris als nostres ulls, però que de fet eren físicament i bioquímicament tan únics que, al final, s'ha vist que eren més propers a nosaltres que als bacteris. Havia descobert una forma de vida totalment diferent aquí a la Terra.

Carl Woese va morir el passat 30 de desembre. Ha romàs un científic poc conegut no solament pel públic sinó inclús pels biòlegs que no són microbiòlegs. Alguns l'havien proposat per premi Nobel, però això ara ja no serà possible (pot ser el motiu sigui que no hi ha un premi Nobel de biologia sinó de medicina i fisiologia). Els arqueobacteris es troben a tot arreu malgrat que són tan poc famosos com el propi Woese: en el gel, en l'aigua de mar, en la terra, en nosaltres mateixos i mereixerien millor publicitat.

Considereu els següents punts:

Els arqueobacteris fan el DNA i el RNA de forma semblant a nosaltres, és a dir els eucariotes

Els arqueobacteris tenen polimerases, enzims que repliquen el DNA i el RNA, versions més senzilles de les polimerases que es troben en els eucariotes, i tenen unes proteïnes anomenades histones que no semblen existir en el bacteris. Això suggeriria que els eucariotes van evolucionar dels arqueobacteris.

Els arqueobacteris tenen unes membranes diferents de les dels altres éssers vius

Contenen isoprè en lloc d'àcids grassos i tenen glicerols que de diferent quiralitat dels dels bacteris, la qual cosa indicaria que aquests dominis es van separar fa molt de temps. Algunes propietats d'aquestes membranes les fa especialment resistents a altes temperatures i els àcids i possibilita la seva vida en aquests entorns extrems.

Explicació de la quiralitat: La quiralitat és la propietat d' un objecte de no ser superponible amb la seva imatge especular. En la imatge,  dues molècules quirals.

La misterosa absència de arqueobacteris paràsits i patògens

No s'han trobat ni patògens ni paràsits obvis en el domini dels arqueobacteris. Això no vol dir que no existeixin, ja que els arqueobacteris no han estat descoberts fins fa poc i ara hem vist que estan presents a tot arreu. Però és un tema sorprenent i interessant.

Pot ser la química arqueobacteriana és tan única que no està gaire adaptada a la vida dins d'altres organismes superiors? No, no sembla que aquest sigui el cas com veurem més avall. Hi ha , aleshores, alguna cosa fonamental en la seva química o el seu metabolisme? Hi ha un cas de possible parasitisme entre dos arqueobacteris, però sembla més aviat una simbiosi.

No obstant, això no vol dir que els arqueobacteris estiguin lliures de patògens, ja que sòn atacats per diferents virus.

Aquesta falta de patògens entre els arqueobacteris pot ser una de les raons per les quals Woese no va obtenir el premi Nobel que recordem és de fisiologia o medicina.

Els arqueobacteris són a tot arreu.

Quan es van descobrir es va pensar que eren extremòfils: vivien en ambients extrems de temperatura, acidesa, etc. Hi ha un arqueobacteri capaç de viure a més de 130 º C.

Ara hem vist que constitueixen el 40% de la biomasa microbiama dels oceans, pot ser constitueixen el 20% de tota la biomasa de la Terra i els trobem en els intestins dels mamífers i en la vagina. I ajuden a les vaques a trencar la celulosa i obtenir energia.

Constitueixen un nou món meravellós on encara ens queden moltes coses per a descobrir. Podríem dir: Gràcies Carl!

La opinió de Weinberg sobre la vida

"L'esforç per a entendre l'univers es una de les molt poques coses que aixeca la vida humana per sobre del nivell de farsa i li dóna un mica de la dignitat de la tragèdia" Steven Weinberg, Premi Nobel de Física 1979 (conjuntament amb Abdus Salam i Sheldon Lee Glashow) per la unió de la força feble i la electromagnètica (teoria electrodèbil).

Citat en el llibre "Why Does the World Exists" de Jim Holt

 

Steven Weinberg, autor del popular llibre "Els primers tres minuts" (es refereix al tres primers minuts desprès del Big Bang)

S'ha descobert un riu important a Tità

Tità (la lluna més gran de Saturn) és l'únic astre del sistema solar, apart de la Terra, on s'ha trobat líquid en moviment continu en la seva superfície. La diferència és que a Tità fa molt fred i, si fos aigua, estaria gelada. El líquid és metà i età. Aquest riu, que té una longitud d'uns 350 kms, desemboca en el mar Kraken, d'un tamany entre el Caspi i el Mediterrani. A Tità el cicle de l'aigua queda substituit pel cicle del metà: hi han pluges, rius, llac, mars i el metà es torna a evaporar i el cicle recomença.