Quina trajectòria segueix un objecte quan cau subjecte a
l’atracció de la Terra? Aquesta pregunta la va respondre per primer cop
Galileu en el segle XVII. Segons Smolin a “Time Reborn”, és un dels
descobriments més meravellosos de la història de la ciència. Per què això
no va ser descobert uns 2.000 anys abans pels grecs quan ja tenien pràcticament
els mateixos coneixements que tenia Galileu.? Segons Smolin, una de els
raons estaria en la divisió que feien els antics entre el món terrestre
subjecte a canvis i imperfeccions i el món celeste, permanent i perfecte.
Aquest sí estava subjecte a lleis matemàtiques precises, però no el món
terrestre. Aquests prejudicis no van afectar a Galileu que va descobrir
que tots els objectes (si no tenim en compte el fregament amb l’aire) cauen a
la mateixa velocitat per l’efecte de la gravetat i això implica que la
trajectòria d’un objecte llançat a l’aire és una paràbola.
La paràbola és una corba que es defineix pel fet de que
els seus punts equidisten d’una recta anomenada directriu i d’un punt anomenat
focus .
Definició geomètrica de la paràbola
Trajectòria d’un objecte llançat a l’aire
I aquí tenim una pregunta curiosa. Com és que un concepte
matemàtic com és una paràbola té res a veure amb un fet de la naturalesa?
Wigner en el 1960 va publicar un article sobre aquesta
qüestió titulat “The Unreasonable Effectiveness of Mathematics in the Natural
Sciences”. De totes maneres aquí trobem algunes opinions que difereixen
de la de Wigner:
“La física es matemàtica no perquè en coneguem tant del
món físic, sinó perquè en coneixem tan poc; només són les seves propietats
matemàtiques les que podem descobrir.”
—Bertrand Russell
“Només hi ha una sola cosa que sigui més irraonable que
la irraonable efectivitat de les matemàtiques en la física i és la irraonable
inefectivitat de les matemàtiques en la biologia.”
—Israel Gelfand
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada