Cal interpretar bé les estadístiques

Com va dir Disraelí: “Hi ha tres classes de mentides: les mentides, les maleïdes mentires i les estadístiques”.

Un cas ben curiós és el de Madame Jeanne Calment un vídua d’Arlès (França) a la que un dia de l’any 1965 el seu notari André-François Raffray va oferir el següent pacte: li pagaria 2.500 francs mensuals a canvi de quedar-se en propietat la seva casa a la mort de Madame Calment.  El notari no va fer aquesta oferta sense fer un estudi previ. La propietat estava valorada en 500.000 francs i l’esperança de vida de les persones de 90 anys a França en el 1965 era de tres anys i 90 anys era l’edat de Madame Calment. Assumint que la Sra. Calment visqués uns altres tres anys ell hauria invertit menys de 100.000 francs i es quedaria amb una propietat cinc vegades més valuosa. Endemés, el notari va interpretar que,  com que la sra. era molt prima, era molt fràgil. El que no sabia el notari era que la Calment havia fet esport  (als 85 anys havia après esgrima), feia una dieta molt sana a base de fruites, verdures i oli d’oliva i que mai havia estat malalta i que era una persona molt alegre, que reia amb freqüència. 

Tampoc va tenir en compte el notari que l’esperança de vida dels que arribaven als 93 anys era gairebé també de tres anys més. I que aquests que arribessin als 96 anys podien esperar viure de mitjana dos anys més. I quasi la meitat d’aquests podien arribar a 100 anys. Al 1975 Madame Calment va ser un d’ells.  Però va seguir vivint i als 105 la suma dels xecs del notari ja arribava al valor inicial de la casa. Van passar cinc anys més i Madame Calment  es va haver de traslladar, malgrat el seu disgust,  a una residència. Als 113 es va convertir en la persona més vella del món, però va anar complint anys i es va convertir en la primera persona de la humanitat que complia els 116 anys i més tard va anar complint els 117, els 118 i els 119. En el 1995 va arribar als 120 i molts periodistes van anar a la residència on vivia per presenciar aquest esdeveniment. El seu notari, prop de complir els 80 anys, no va poder assistir aquell dia. Una mica més tard, aquell any, va morir sense haver pogut posar peu en la casa de Madame Calment segons les condicions del contracte signat 30 anys abans. Quan la Calment va morir dos anys més tard, el notari i la seva família li havien pagat quasi un milió de francs, el doble del valor de la casa quan van fer l’acord.

Evidentment, el notari hagués fet negoci si hagués pogut fer una oferta semblant a 1.000 persones de 90 anys (i hagués tingut els recursos necessaris). Es el que fan els bancs amb les seves ofertes financeres a la gent gran.