Charles Townes
Townes,
conjuntament amb Arthur L. Schawlow, va escriure en el 1958 l’article “Infrared
and Optical Masers” descrivint un aparell per a produir llum làser i va obtenir
una patent. L’estudiant de doctorat R. Gordon Gould va esbrinar com
construir-lo i el va anomenar làser. Va ser, finalment, Theodore H. Maiman, un
físic de la companyia Hughes Aircraft qui va construir el primer làser operatiu
en el 1960. Un exemple de que la ciència rarament és el resultat d’una sola
persona treballant aïlladament.
El
camp d’investigació de Townes era l’estructura de les molècules, el
comportament de les microones com una forma de mesurar el temps de forma
precisa i aplicacions demandades pel Pentàgon que li aportava fons al seu
laboratori de la universitat de Columbia i desitjava millorar el sistemes de
comunicacions i de radar.
El
seu moment “eureka” li va venir seient en el banc d’un parc a Washington un
matí del mes d’abril del 1951 quan va concebre un aparell que va anomenar maser
(microwave amplification by estimulated emission of radiation). Era
qüestió d’usar molècules per estimular altres molècules i amplificar la seva
potència mitjançant un fenomen de ressonància i de forma que s’alienessin en un
raig potent. Ell va construir el primer maser amb dos estudiants de
doctorat en el 1953 i van patentar la seva creació. Cinc anys més tard,
Townes i Schawlow, que era el seu cunyat i que també va ser Nobel de física en
el 1981, van dissenyar un làser, el van anomenar màser òptic i van
obtenir una patent per mitjà dels Laboratoris Bell en el 1959, un any abans de
que Maiman construís el primer làser.
Townes
era un home religiós que veia la religió i la ciència compatibles com ho va
exposar breument en la cita: “Entendre l’ordre de l’univers i entendre el
propòsit de l’univers no són idèntics, però no estan molt lluny un de l’altre”.
Clar que això suposa admetre que l’univers ha de tenir un significat.
El
làser és un dels invents que, sense ésser creat tenint en ment una aplicació,
n’ha tingut de les més variades. Això demostra, una vegada més, fins i tot des
del punt de vista utilitari, la importància de donar suport a la ciència bàsica
sense mirar els resultat pràctics immediats. Citem algunes de les aplicacions
d’aquesta tecnologia: impressores digitals, lectors de CD, aparells de mesura
de distàncies que ja usen fins i tot els fusters, els scanners dels
supermercats, cirurgia dels ulls, tall de l’acer, mesura precisa del temps,
armes, mesuraments astronòmics precisos com la distància Terra-Lluna,
transmissió de gran quantitat de dades en fibres òptiques, punters en
presentacions, entreteniment en discoteques, guiatge de míssils, etc.
Quan en els anys 80 vaig introduir, per mitjà de l'empresa Sinel Systems SA, els primers terminals portàtils làser de codi de barres per fer gestió d'estocs, per exemple, només funcionaven amb llum infraroja, la qual cosa limitava les seves prestacions. Més tard la tecnologia va avançar i van sortir amb llum visible que possibilitava la lectura dels codis de barres impressos amb impressores de raig de tinta com les que es feien per identificar les bombones de butà. Recordo que vaig visitar la fàbrica de Citroën prop de Paris on les terminals es feien servir per a crear una base de dades de les peces que es muntaven en els cotxes i que permetien la seva traçabilitat en el cas de que aparegués un defecte en algun lot.
Nota: les fonts d’aquest bloc són l’article del periodista Robert D.
McFadden en el New York Times (28.1.15) i la Wikipedia. Alguns dels comentaris
i reflexions són de collita pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada