Darrerament algunes personalitats de la indústria tecnològica i
alguns científics han expressat preocupació pel perill que poden representar en
el futur les màquines intel·ligents, cosa que ja havíem comentar en un
anterior bloc. Stephen Hawking, Bill Gates, Sam Altman i Elon
Musk són algunes d’aquestes personalitats. Aquest últim va quedar molt
impressionat per la lectura del llibre del professor d’Oxford Nick Bostrom
titolat Superintelligence. Paths, Dangers, Strategies.
Jeff Hawkins, però, ha posat una nota de moderació en aquest
debat. Hawkins defineix intel·ligència com allò que fa el neocòrtex i diu
que consciència és simplement el que sents al disposar d’un neocòrtex.
Segons ell, les principals pors dels que temem la IA provenen de
la confusió entre intel·ligència, consciència i autoreproducció. Diu que,
contràriament al que va afirmar Descartes, l’ésser no es deriva del pensar sinó
que els dos poden coincidir, Penso, Existeixo, però sense relació causal.
Endemés, intel·ligència i emocions, desitjos i passions no van necessàriament
juntes. El cervell es pot pensar dividit en dues parts. Un és el
neocòrtex, seu de la intel·ligència, i la segona, la resta. Les altres
parts són més antigues en l’evolució i són responsables dels instints, les
emocions i passions com l’odi, el desig sexual, la cobdícia, etc. El neocòrtex
és extremament flexible i capaç d’aprendre diverses llengües, matemàtiques,
música, com dissenyar edificis o ordinadors, etc. Aquesta flexibilitat
prové del fet descobert en el 1978 pel neurofisiòleg Vernon Mountcastle de que
el neocòrtex usa el mateix mètode d’aprenentatge per tot el que fa.
Hawkins insisteix que l’essència de la intel·ligència és la capacitat per
l’aprenentatge.
Hawkins diu que les màquines intel·ligents estaran basades en
models del neocòrtex, no de la resta del cervell. El que volem de les màquines
és la seva capacitat per l’aprenentatge, no la seva capacitat per a sobreviure
i reproduir-se en el medi ambient. Per tant, no caldrà que tinguin sentiments
ni valors ni desitjos. Es un problema obert que això sigui possible o que
ho haguéssim de permetre. També la capacitat d’autoreproducció és un problema
diferent del de la intel·ligència. Evidentment, si un organisme
artificial i intel·ligent fos capaç de reproduir-se en el medi ambient, això
seria que seria un risc. Afortunadament estem lluny de ser capaços de construir
una entitat artificial (no basada en l’ ADN/ARN) que tingui aquesta
capacitat. Com sempre, el perill està més en els homes que desenvolupin
aquests tipus d’artefactes més que en els artefactes ells mateixos. Segurament
si l’avió de Germanwings hagués tingut un pilot artificial intel·ligent,
l’accident s’hagués pogut evitar.
Per altra banda, encara que tinguem màquines superintel·ligents,
tampoc això produirà un creixement exponencial del coneixement. La
intel·ligència és el resultat d’aprendre i per aprendre hem d’observar.
Si una màquina superintel·ligent ha de progressar sobre el coneixement de les
partícules elementals caldrà construir un accelerador de partícules més gran
que el de Ginebra i si vol observar l’espai profund li caldrà un nou telescopi
espacial i això no s’improvisa. En totes les ciència naturals (no en els
matemàtiques) això és un factor limitador.
Hawkins conclou que la tecnologia actual conduirà a màquines
intel·ligents que ens ajudaran a analitzar els milions de dades que tindrem a
la nostra disposició molt més ràpidament que el cervell humà i trobaran patrons
útils en aquestes dades, podran explorar altres planetes o el genoma humà per a
resoldre els problemes que plantegen certes malalties, descarregaran als humans
de tasques tedioses, però som lluny de poder crear màquines que plantegin les
amenaces que alguns líders tecnològics o científics entreveuen. El que hem de
vigilar, com sempre, és l’ús que en facin certes persones malignes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada