Les aus van evolucionar dels dinosaures
fa uns 150 milions d'anys. Van adquirir plomes, van ajuntar els seus dits en
ales i van formar un bec per recollir
menjar. Tot això ho veiem en les restes fòssils que hem anat descobrint, però
no podem precisar quines són les peces de l'ADN que van canviar per convertir
els dinosaures en les aus que existeixen avui dia.
Ara alguns investigadors estan tractant
de desxifrar aquest enigma utilitzant embrions de pollastre en els seus
experiments. Si tenen èxit potser, algun dia, puguin posar la marxa enrere a
l'evolució i retornar-nos al parc Juràssic.
De moment es
concentren en una de les parts més característiques de l'anatomia de les aus, el bec. (Aquesta és, per cert, una de les estratègies comunes de la ciència. Quan
es vol abordar un tema complex, es comença per un més senzill que pugui donar
els seus fruits en un termini no molt llunyà, amb l'esperança que amb ell
s’aprengui alguna cosa sobre el tema més complex. Així, per exemple, encara que
la finalitat sigui fer un mapa de les connexions neuronals del cervell humà
s'ha començat per un organisme en el qual les connexions només són uns quants
centenars en comptes de bilions).
La idea és transformar el bec del pollet en un musell de dinosaure. El
bec va evolucionar tard, després que les
primeres aus disposessin ja de plomes i del poder de volar. El Dr. Bhullar de
la universitat de Yale i el Dr. Abzhanov de la universitat de Harvard han
intentat trobar els canvis genètics que van transformar els premaxilars dels
dinosaures en els becs de les aus.
Estudiant els embrions de pollastre han
descobert que abans que l'embrió tingui una cara reconeixible, una gran part de
les cèl·lules que formaran la cara produeixen una proteïna anomenada Fgf8 i més tard altres proteïnes anomenades Lef1. Els embrions dels
ratolins també produeixen aquestes proteïnes, però en dos grups petits de
cèl·lules separats, no en un grup gran únic. I el mateix passa en animals que
no són ocells. D'aquesta manera van arribar a la hipòtesi que potser aquest fet
era el que podia fer que els premaxilars es fusionessin i fossin un precursor
dels becs.
Per provar si la seva hipòtesi era certa
havien d'intentar que els embrions de pollastre usessin les proteïnes Fgf8 i Lef1 com ho fan els ratolins i
veure si això donava com a resultat un pollastre sense bec. Per a això van
posar en la part central on l'embrió forma la cara, amb l'ajuda d'un
microscopi, un producte químic que interferia amb les proteïnes. Com havien
predit, els embrions no van desenvolupar un bec i
en el seu lloc va aparèixer un parell d'ossos arrodonits i no fusionats, a la
manera com succeeix en el cap d'un dinosaure. Segons J.R. Horner, autor del
llibre "How to Build a Dinosaur: The New Science of Reverse Evolution",
aquest resultat és fantàstic. Altres científics no han estat tan entusiastes
perquè creuen que la substància química
usada pot ser tòxica i que el canvi en l'anatomia pot no ser una evolució cap
enrere sinó el resultat de la mort de certs teixits. Potser l'evolució cap al
bec sigui una història molt més complicada. Caldrà
fer experiments més sofisticats per trobar respostes a aquests debats encara
que Bhullar i Abzhanov sospiten que alguna
seqüència de l'ADN regula les proteïnes Fgf8 i
Lef1 d'una manera peculiar. Potser caldrà examinar el desenvolupament
embrionari dels cocodrils i d'altres parents propers actuals de les aus.
Nota: La font d'aquest bloc és l'article de Carl Zimmer al New York Times, 12.5.15.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada