Anècdotes de matemàtics

En el seu llibre “Mathematics and the Real World” Zvi Artstein explica algunes anècdotes sobre matemàtiques. En un món hiperconnectat digitalment, com es que els matemàtics sovint viatgen milers de kilòmetres per a parlar amb col·legues? Diu que en la fase creativa/intuïtiva no hi ha cap tecnologia que substitueixi les converses cara a cara. Cita un exemple curiós. Diu que, sovint, un col·lega entra al seu despatx per a mostrar-li un raonament matemàtic i li ajudi a veure que no s’ha equivocat o a on s’ha encallat. Es inútil que li digui que ell no és coneixedor del tema. El col·lega omple la pissarra amb totes les seves fórmules i deduccions i, desprès d’una estona, sense que ell hagi dit una sola paraula, s’atura, pensatiu, i diu: “Moltes gràcies, ara entenc el què ha passat. M’has ajudat molt”.  I és veritat, el fet de que l’hagi escoltat una persona que pot tenir només una lleugeríssima idea del que ha estat parlant ha estat una gran ajuda.

El pensament intuïtiu treballa en el subconscient i els exemples explicats per Poincaré i Hadamard ho posen de manifest. La solució pot aparèixer en el moment més insospitat, quan els matemàtics pugen a un autobús anant a una excursió o quan s’estan afaitant. Naturalment la solució no surt d’aquesta forma espontània sinó que han estat treballant intensament en el problema.

Una altra cosa que ajuda a trobar una solució és saber que la solució existeix, per exemple quan algú ja ha demostrat un teorema a vegades algú troba una solució molt més senzilla que la original. Un exemple notable és el del famós matemàtic John Milnor quan era estudiant i es va quedar dormit en una classe, mentre el professor explicava a la pissarra un problema obert. Al despertar-se va mirar la pissarra i va pensar que era un exercici que el professor havia posat a la classe per a la propera setmana. La setmana següent va arribar a la classe amb la solució.

Paul Ërdos, un dels matemàtics més viatjats i més prolífics va definir una vegada un matemàtic com una màquina en que li poses cafè i per l’altra banda surten teoremes.  Ërdos oferia premis de 100 dòlars a matemàtics que trobessin la solució de problemes. Quan li van preguntar si tenia prou diners per a pagar a tots els que li presentaven la solució va dir que els donava un xec i tenia l’esperança de que no el cobressin i guardessin la seva signatura (ell era molt conegut). Ërdos es famós entre altres coses perquè va col·laborar amb molts matemàtics i això ha servit per a fer una classificació. Si un matemàtic té el número d’Ërdos 1 vol dir que ha col·laborat amb ell, si té el número 2 vol dir que ha col·laborat amb algú que té el número 1, etc.

Un altre exemple divertit és el del medalla Fields Steve Smale. Li van donar una beca per a dedicar l’estiu a la recerca i la institució que li havia donat la beca  va descobrir que havia passat l’estiu a les platges de Rio de Janeiro i li van demanar que tornés els diners. Ell va dir que de fet estava treballant quan estava estirat a la sorra i, de fet, va ser allí on va fer algunes de les seves millors contribucions. Va demostrar-ho davant del comitè que investigava el cas i a aquest no li va quedar més remei que admetre-ho.

Nota: La font d’aquest bloc és el llibre de Zvi Artstein “Mathematics and the Real World”.