La cerca de vida extraterrestre

La cerca de vida extraterrestre es fa a diversos nivells segons la proximitat dels astres on es dirigeix aquesta cerca. A més proximitat es fan servir instruments o tècniques més fiables i els objectius poden ser més modests o més reptadors: des de vida microbiana a civilitzacions amb nivell tecnològic similar al nostre o civilitzacions superavançades.

Amb instruments robòtics podem detectar l’existència d’aigua a la Lluna o Mart, un líquid que sembla imprescindible per la vida, almenys tal i com la coneixem. Amb sondes o telescopis podem detectar indicis d’aigua a llocs com el satèl·lit de Júpiter Europa o el de Saturn Encèlad.

Amb els telescopis que estan ja essent instal·lats o en projecte i el nou telescopi espacial James Webb potser podrem detectar signes de vida a exoplanetes (fora del sistema solar) estudiant l’espectre de la seva atmosfera.

La vida microbiana pot ser freqüent, però una altra cosa és la vida animal multicel·lular o la vida intel·ligent. El projecte SETI està intentant captar algun senyal electromagnètic d’una civilització d’un nivell similar al nostre. En els seus 55 anys d’existència només ha captat un senyal que podria ser d’una font no natural, però al no haver estat captada una segona vegada no s’ha pogut confirmar. SETI ha investigat milers dels sistemes solars més propers i espera investigar-ne un milió abans del 2040, per la qual cosa els seus promotors confien en detectar algun senyal abans d’aquesta data. Malgrat tot, com que el nostre Sol no és un estel molt vell, si la vida intel·ligent no és un fenomen rar hauria d’haver aparegut ja en algun altre sistema solar molt anterior al Sol. A partir d’aquí es creu que, si una civilització no desapareix prematurament i té les mateixes ambicions d’expansió que ha demostrat l’home al llarg de la història, aquesta civilització en desenes o centenes de milions d’anys, un període curt des del punt de vista cosmològic, hauria d’haver colonitzat tota la galàxia. Això es coneix com la paradoxa de Fermi: si existeixen extraterrestres, com es que no han arribat a la Terra?

Ara un equip de científics, conduits pel professor de la Pennsylvania State University Jason Wright, han estudiat 100.000 grans galàxies entre les més properes sense trobar indicis de civilitzacions superavançades. Contràriament al projecte SETI no han buscat senyals de ràdio sinó radiació tèrmica inusual. La idea és que una civilització molt avançada necessitarà tanta energia que intentarà captar-ne una gran part de la que emet el seu estel construint el que s’anomena una esfera gegantina de Dyson, és a dir un  gran col·lector de llum solar que faria l’estel més fosc als ulls externs, però que podria ser detectat per la radiació infraroja que es produiria per l’ús d’aquesta energia.

Dit d’una altra forma, estudiant l’univers més proper (aquestes 100.000 galàxies) es pot dir que no s’ha detectat cap fenomen que no es pugui explicar d’una forma natural. Entenem per això una relació inusual entre calor/llum.  (Queden uns pocs casos, uns 90, en que la relació calor/llum no és extrema per acabar d’investigar).  La conclusió podria ser que si hi ha civilitzacions intel·ligents nosaltres som una de les primeres, és a dir no hi ha civilitzacions amb un grau de desenvolupament molt més avançat que el nostre.

Hi ha, però una altra possible conclusió. En aquesta investigació hem projectat el nostre creixement energètic, un 3% anual de mitjana en els darrers anys, en altres civilitzacions. En el 2011, Karl Schroeder, un escriptor de ciència ficció va vaticinar que “una civilització avançada és indistingible de la naturalesa”. La idea és que una civilització superavançada intentaria arribar al equilibri tèrmic a una relació d’equilibri respectuosa amb la naturalesa.

Dyson, que ara té 91 anys, diu que els nostres esforços en la cerca de alienígenes són semblants a la cerca de gats negres en una habitació fosca.  Ens es impossible imaginar com pensarien. Això no vol dir que no haguem de seguir insistint en aquesta cerca.

 

La principal font d'aquest bloc és l'article de Lee Billings en el Scientific American Digital del 17.4.2015